Món ‘deslocalitzat’

La revelació dels papers de Panamà dibuixa un nou mapa del món en el qual cada vegada destaquen més les illes, els països, els mars o les fronteres fora de tot control democràtic. Els paradisos fiscals no són un fenomen nou, però la seva multiplicació consolida una espècie d’arxipèlag d’excepcions que es va començar a configurar als anys noranta i s’ha convertit en la cartografia del poder polític i econòmic real del món contemporani.

L’optimisme d’un món sense fronteres després de la caiguda del mur de Berlín va fer creure que la circulació més gran de persones, informació, idees i diners només tindria efectes positius. Tal com es va encarregar de recordar de forma violenta l’11-S, s’oblidava llavors que l’obertura de fronteres també implicaria una llibertat més gran per a terroristes, traficants de persones i de drogues, criminals i especuladors de tot tipus. La globalització també posava de manifest que els riscos ambientals i financers serien per sempre compartits, i, mentre limitava el control dels intercanvis, afavoria que treball i residus es poguessin deslocalitzar fàcilment en territoris llunyans.

L’offshoring significa precisament això: moure recursos, pràctiques, persones o diners lluny del límit amb el mar, de la frontera, i desplaçar-los del territori de la sobirania política tradicional a un altre que quedi fora de la vista. En aquesta opacitat reposa l’offshore o deslocalització. És un món d’ocultació contrari al món obert, transparent i feliç que es prometia als noranta. Els recursos s’amaguen en jurisdiccions secretes, i s’eludeixen normes, lleis o impostos de manera il·legal o de forma contrària a l’esperit de la llei per maximitzar beneficis.

Avui dia, existeixen entre 60 i 70 paradisos fiscals reconeguts i més de la meitat del comerç mundial passa a través de les grans empreses que disposen de comptes o filials en aquests territoris. Segons afirmava el sociòleg recentment mort John Urry, entre el 25% i el 33% de la riquesa mundial es gestiona offshore. No es tracta per tant d’un fenomen excepcional d’uns quants evasors, sinó d’una pràctica habitual i generalitzada d’elits de tot tipus i de les principals empreses del món, entre les quals hi ha companyies tan presents en la vida quotidiana d’occident com Apple, Google o Amazon. Tots els diners aparcats en paradisos fiscals estan concentrats en mans de 10 milions de persones.

El problema és que els papers de Panamà són només la punta de l’iceberg d’un món offshore que va molt més enllà dels paradisos fiscals. Avui, gràcies a l’evasió legal, el secret i una mobilitat més gran que garanteix la seguretat de les comunicacions i el transport, es deslocalitzen treball, residus i emissions de CO₂ en territoris fiscalment més favorables. En aquests espais opacs també s’externalitzen poders militars, tràfic de dones i nens, prostitució i altres fenòmens que atempten contra els drets humans com la tortura. Què és, si no, la presó de Guantánamo? Si a això se li sumen camps de refugiats, zones fora de control governamental i bases militars, s’acaba traçant un món en què l’excepció s’ha fet norma i l’offshore s’ha convertit en la nova forma d’exercici del poder. Tot això va acompanyat d’una cultura i un estil de vida d’una elit global sense domicili fix, en què la vida mòbil, els jets privats, els espais de lleure de luxe i les famílies estructurades en trobades ocasionals transformen radicalment la noció de lloc, de llar i de ciutadania.

Les conseqüències del món deslocalitzat són devastadores. No només es perden milions en la recaptació d’impostos que servirien per a la sanitat, l’educació o les infraestructures, sinó que s’alteren les relacions entre països i s’agreuja la desigualtat. Oxfam-Intermón no es cansa de denunciar que la riquesa del món està cada vegada més concentrada en poques mans. El 2010, 388 persones tenien la mateixa riquesa que la meitat de la població més pobra del món; el 2015 eren només 62. L’evasió és també una línia de flotació contra la lliure competència de mercat, perquè afavoreix les grans multinacionals i destrueix les petites i mitjanes empreses. Amb una part dels recursos del país fora de control i del debat públic, aquest sistema confirma la pèrdua de sobirania dels Estats i es converteix, juntament amb la corrupció, en l’amenaça més greu que té plantejada avui la democràcia.

Judit Carrera és politòloga.