Comunistes?

No hi ha comunisme però reneix l'anticomunisme. Els líders de la dreta, el PP i Ciutadans, i també el PSOE però més discretament, s'escandalitzen davant la hipotètica possibilitat que els “comunistes” i uns altres “extremistes” arribin al poder. I anuncien grans mals, no se sap quins. De què i de qui tenen por? El “comunisme”, identificat amb el sistema soviètic, ha desaparegut, només en perviu la seva caricatura a Corea del Nord, ja que a Cuba està en una transició sense possible marxa enrere. A l’Europa occidental, els partits comunistes fa dècades que es van integrar en els sistemes polítics de democràcia representativa i els més importants, especialment el francès i l'italià, van formar part de governs en tots els nivells de l’Estat. El PC francès, sota la presidència socialista de Mitterrand, i el PC italià, que va derivar en el Partit Democràtic, està en la Internacional Socialista, va integrar una gran part de la Democràcia Cristiana i governa a Itàlia. Els personatges distingits que denuncien el perill comunista a Espanya suposem que no es refereixen al comunisme internacional inexistent sinó a l'espanyol i al català. I utilitzen el terme comunista no com un concepte que es pot entendre amb les seves virtuts i defectes sinó com un insult. Quan Rajoy o Rivera es refereixen al comunisme semblen inspirats per Carrero Blanco o qualsevol ministre del franquisme. Lamentable i, a més, inútil.

Hi ha una força política comunista al nostre país? Els que són o van ser comunistes són una amenaça per a les llibertats i el progrés? Les esquerres noves o renovades poden considerar-se més o menys radicals o moderades, però els seus programes, declaracions o formes de fer política són més pròpies del liberalisme progressista i de la socialdemocràcia clàssica. Amb alguns trets dels moviments socials similars a tots els països europeus o americans. Als quals s'afegeixen els hereus del comunisme forjat en l'antifranquisme i arrelat en el moviment obrer i ciutadà i a les universitats i en els sectors culturals i professionals. Aporten realisme i experiència i en el seu passat, com en el present, porten amb ells un ADN profundament democràtic. O potser no van ser els militants comunistes lluitadors per la democràcia, les llibertats i la reconciliació nacional i la seva acció, pacífica i molt costosa, acceptada per àmplies capes de la població? Més que temor o inseguretat, la cultura política dels comunistes hereus de l'antifranquisme és una garantia d'ordre democràtic i de canvis per a les majories socials.

Fer servir el terme “comunista” referit al PSUC i al PCE com un insult és indigne. Se'ls va denominar “el partit” i va ser l'organització política més present i amb més iniciativa des de finals dels anys 40 fins a la mort del dictador. Milers de militants i centenars de dirigents i quadres van passar per les presons, el maltractament policial, l'exili, la clandestinitat. No van ser els únics, però sí els més nombrosos. Van estar en múltiples fronts i gairebé sempre van liderar la resistència democràtica. Van ser respectats per l’Església de base i per intel·lectuals i professionals qualificats que no compartien les mateixes idees però admiraven els militants comunistes. Jorge Semprún va criticar durament el comunisme d'aquella època, però també sempre va manifestar la seva identificació amb els militants. Líders polítics i intel·lectuals d'ideologia liberal van expressar el reconeixement al protagonisme dels comunistes en la lluita per la democràcia, en la consecució de les llibertats polítiques i la defensa dels drets socials i culturals. La Transició truncada els va portar a una relativa marginació. No van demanar res a canvi. I quan han nascut i s'han desenvolupat noves forces polítiques i socials els han donat suport sense cap pretensió dirigent. La seva cultura política és molt clara: promoure la democràcia a tots els nivells de les institucions, l'economia, la cultura i la vida social. I ni esperen afalacs ni escolten els insults.

Jordi Borja és urbanista.