Provatures d’estil

Sense ni saber-ho, Jorge Luis Borges, al relat Pierre Menard, autor del Quijote, publicat a Ficciones (1944), posava les bases de la postmodernitat literària. Pierre Menard, un fictici simbolista francès de segona fila, s’entesta a redactar un Quijote modern. No pas actualitzant-lo o canviant-lo a caprici seu, sinó reescrivint-lo literalment. Al segle XX o al XXI, el text idèntic de Cervantes esdevé molt més ric i complex que al XVII, atès que el sentit que li atorguem és ben diferent.

La caiguda d’Amlet, de Jordi Oriol, parteix de la voluntat deliberada d’adaptar Hamlet. La perspectiva amb què s’observa el personatge shakespearià més universal és la de la seva consciència. És la ment aïllada en el seu món paranoic, en davallada cap a les fondàries, la que s’expressa. La veu que parla exterioritza el flux de consciència d’un Hamlet confús, entotsolat, en caiguda lliure.

La desconstrucció d’Oriol de Hamlet en forma de monòleg bucle, infinit, treballa molt els ritmes espasmòdics i els jocs de paraules, més o menys atzarosos, congruents o encertats. Probablement eficaços en escena, si hi ha un actor que sap com entomar-los. Acollint-se a una retòrica del caos i de les adherències contemporànies, la veu que perora s’acosta i s’allunya sense aturador, amb marrades i efectes de contrast, de les obsessions del príncep de Dinamarca.

Inspirada en La tempestat de Shakespeare, L’empestat presenta un Caliban que pateix la contaminació de les paraules i sap com definir la seva pena. Tot i que té forma de diàleg entre Ivan i Gabriel —contrafigures si és no és beckettianes de Caliban i Ariel—, es tracta, fet i fet, d’un monòleg camuflat. A la intempèrie, Ivan es presenta camusianament com un estrany, un home revoltat, un malentès, un infestat. Amb el rerefons de les penúries del Caliban shakespearià, fa tombs sobre la tesi que el llenguatge és com una pesta. Quan el té, el seu turment es torna més dolorós, perquè ja disposa de paraules per expressar-lo. El llenguatge seria, a més, un límit, una mancança: no permet abastar la immensitat del món i, per postres, està massa devaluat.

Com a La caiguda d’Amlet, a L’empestat Oriol es complau a perdre’s en rimes arbitràries de paraules o amb jocs de mots de si l’encerto l’endevino. Està bé la glossa lliure de les obres de partida, feta de circumloquis i incrustacions, sovint també de referents teatrals (Shakespeare, Beckett...) o bíblics (Adam i Eva). Està bé, així mateix, la relectura del personatge de Caliban en clau camusiana, jarryesca o surrealista i, com Hamlet, condemnat a una llibertat més invocada que real. Malgrat això, tret d’alguns passatges, tots dos textos no superen l’estadi de provatures d’estil, un punt lúdiques i capricioses.

Encara que considerem lícita i laudable una mirada irreverent dels clàssics, i sobretot del tan reconsagrat Shakespeare, la reescriptura postmoderna de Hamlet i La tempestat que emprèn Oriol confirma les intuïcions borgesianes sobre la recepció de les obres del passat. Sense deixar de tenir un cert to i una intenció, el resultat de les seves temptatives, massa perdudes en la retòrica de la confusió i el joc pel joc, ens fa enyorar la força poètica i l’encís de la paraula dels originals.