Una generació s’obre pas

Després de tanta i tan desqualificadora acusació de populisme llançada contra Podem i els seus líders ara resulta que en plena campanya electoral són els recentment admesos en el club liberal europeu, Ciutadans, els qui es vesteixen teatralment la samarreta de la selecció espanyola de futbol per enviar als ciutadans la seqüència del seu inefable goig patriòtic per la consecució d’un gol contra l’equip de Turquia a la Eurocopa. Si això no és populisme, i del més recognoscible, el populisme nacionalista, per cert, que algú ho expliqui. Per descomptat, no és l’única impostura en aquesta campanya. Els candidats del PP presumeixen en tots els debats que el Govern de Mariano Rajoy és el que més ha legislat contra la corrupció política. Mira que bé! Un partit imputat com a beneficiari a títol lucratiu per pràctiques corruptes sense que el seu principal dirigent es doni per al·ludit. Amb centenars i centenars d’afiliats processats en una aclaparadora llista de causes per corrupció. I presumint. Res de perdó i esmena.

El PSOE de Pedro Sánchez, en greus dificultats electorals per haver assumit sense dir ni piu el 2010 els dictats de la política econòmica neoliberal dictada des de Brussel·les i Berlín, acusa Podem d’impostura perquè els dirigents del nou partit han decidit definir-se també com a socialdemòcrates. Però Podem no acaba de segellar una aliança electoral amb un comunista confés com Alberto Garzón? Una vegada que els donen la raó històrica i se la prenen com que els volen robar la cartera, quan en realitat se li obre a Pedro Sánchez l’oportunitat de sumar, l’endemà de les eleccions, una majoria socialdemòcrata. O no?

Francesc Homs, el candidat de Convergència Democràtica (CDC), el partit que des del 2012 aspira a dirigir la creació de l’estat català sobirà, defensa aquests dies que la millor manera d’evitar que el Govern d’Espanya adopti sistemàticament tots els divendres alguna mesura perjudicial per a l’autogovern de Catalunya, com ha fet el PP en aquesta inacabable legislatura, és que el nacionalisme català encarnat per ell ara torni a tenir la paella pel mànec, és a dir, recuperi la posició de frontissa en el Congrés dels Diputats. Com en els millors temps de Miquel Roca, quan ni Felipe González ni José María Aznar disposaven de majories absolutes. Com quan Jordi Pujol es vanava d’estar en disposició de fer-los “passar per la pedra”. Havia de ser el 1996, més o menys. Era això, la independència?

Si entre les causes profundes del terratrèmol electoral que ha desestabilitzat el sistema electoral gairebé bipartidista a Espanya es té en compte la crisi de la socialdemocràcia europea, té bastant de suc que Podem, el partit emergent sorgit de la suma de gairebé tots els descontentaments acumulats en almenys una dècada, s’adhereixi ara també a la socialdemocràcia. Però és així. Aquells joves professors i els indignats ocupants de les places espanyoles han madurat de pressa, de pressa, forçats pels seus èxits electorals i ahir el seu líder, Pablo Iglesias, argumentava la seva nova adscripció com a resultat que ell i els seus companys d’equip s’han fet grans.

Aquesta és més o menys l’experiència que va protagonitzar el PSOE entre el 1976 i el 1982. Ara, com llavors, hi ha una generació nova, que aspira al canvi polític, que disposa d’una cohort dirigent suficientment desacomplexada com per rebel·lar-se davant els qui són més grans que ells i intenta substituir-la en el repte d’assumir el Govern. Això va ser el que va fer el PSOE el 1982 i això és el que ara somien de fer els joves que voten Podem. Mai hi ha dues situacions històriques ni dues conjuntures polítiques que es repeteixin mimèticament, però els canvis generacionals sí que existeixen.

El qui està demanant pas a Espanya enxampa a contrapeu el partit socialista i Podem en fase expansiva. Aquest és l’interrogant més gran en aquest 26-J i el que li confereix un significat particular. L’altre sembla cantat. L’embranzida cap al canvi polític que el 20-D va destruir la majoria absoluta del PP però no va bastar per aixecar una majoria d’esquerres ara està més madura. Després de la caiguda de governs de la dreta a França, Grècia, Itàlia i Portugal, ara li toca a l’electorat espanyol enviar a la Unió Europea el missatge que el sud d’Europa rebutja les receptes neoliberals imposades al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero i entusiàsticament seguides pel de Mariano Rajoy.