Margarita Xirgu, en quatre actes

Actriu, directora, empresària teatral. Apassionada de la seva feina. Lluitadora, feminista, republicana. Pedagoga, arriscada, valenta. Margarida Xirgu (Molins de Rei, 1888; Montevideo, 1969) és un dels noms propis de les arts escèniques a Catalunya i Espanya i (pràcticament) a tota l‘Amèrica Llatina. Un epistolari amb prop de 500 cartes escrites per l’actriu entre el 1909 i el 1969 (l’última, el 3 d’abril del 1969, 22 dies abans de morir) publicat pels investigadors Manuel Aznar Soler i Francesc Foguet i Boreu ens mostra ara per primer cop, en un mateix volum (Editorial Renacimiento), l’actriu en tots els vessants. En cartes que escriu sobretot a familiars, però també a companys de professió, apareix la Xirgu íntima; en d’altres, més formals i de vegades implacable, es veu l’empresària del món del teatre preocupada tant per les qüestions artístiques com per les comercials; en moltes trobem una Xirgu compromesa políticament que plora des del seu exili a Punta Ballena (Uruguai) per no poder tornar a casa; en general apareix la dona religiosa... “Margarita va tenir dues religions, la catòlica i la del teatre; a totes dues va servir amb passió fins als seus últims dies”, resumeix Antonina Rodrigo, autora de la primera biografia de l’actriu (Margarita Xirgu y su teatro, Planeta, 1974) i una de les grans coneixedores de l’obra d’aquest mite del teatre català i universal.

El llibre forma part de la sèrie Escena y literatura dramàtica en el exilio republicano de 1939, que vol recuperar materials “per escriure una història del teatre espanyol del segle XX que, sense el capítol de l’exili republicà, sempre serà una història incompleta”, escriuen Soler i Foguet, i recorden que “Madrid o Barcelona van deixar de ser als anys quaranta les capitals escèniques del teatre espanyol per ser substituïdes per Buenos Aires o Mèxic”.

Margarita Xirgu, en aquest panorama, va ser un personatge fonamental. “Els anys de l’exili, des del 1936 fins a la seva mort, van ser, possiblement, els més fecunds perquè, a més de desenvolupar una tasca docent immensa a través d’escoles de teatre que va fundar i dirigir en països en què el teatre evolucionava lentament i el teatre d’avantguarda era inexistent, va donar a conèixer el més pur del teatre espanyol, els clàssics, els autors novíssims de la generació del 27, amb Lorca, Alberti, Casona...”, diu Rodrigo.

La publicació d’aquestes cartes, algunes d’inèdites, permet mostrar en quatre actes d’una obra dramàtica allò que significà la Xirgu en el panorama teatral.

Margarita Xirgu, en aquest panorama, va ser un personatge fonamental. “Els anys de l’exili, des del 1936 fins a la seva mort, van ser, possiblement, els més fecunds perquè, a més de desenvolupar una tasca docent immensa a través d’escoles de teatre que va fundar i dirigir en països en què el teatre evolucionava lentament i el teatre d’avantguarda era inexistent, va donar a conèixer el més pur del teatre espanyol, els clàssics, els autors novíssims de la generació del 27, amb Lorca, Alberti, Casona...”, diu Rodrigo.

La publicació d’aquestes cartes, algunes d’inèdites, permet mostrar en quatre actes d’una obra dramàtica allò que significà la Xirgu en el panorama teatral.

Acte I: En català

Personatges: Margarida Xirgu Rico, Joaquín Montaner, Adrià Gual, Apel·les Mestres.

La Xirgu, nascuda a Molins de Rei i que passà molts anys al barri de la Ribera de Barcelona, s’havia bregat en els ateneus obrers de barri i en el teatre d’aficionats, un teatre català i en català (tot i que lamentava no escriure del tot bé la seva llengua). “No sabia ni una paraula de castellà”, confessaria parlant de la seva arribada a Madrid el 1914 en una entrevista amb el periodista José María Carretero, el mític El Caballero Audaz. “Jo sempre havia parlat en català i el meu teatre era català. El castellà el vaig aprendre en poc temps, en menys d’un any: imagini’s vostè amb quina por treballava les primeres vegades... Horrorós!”. Les primeres cartes que han recopilat Soler i Foguet, de fet, són escrites en català. “A partir de finals del 1913 s’imposa en la seva correspondència la llengua castellana perquè l’actriu ha decidit integrar-se exclusivament en l’escena madrilenya i realitzar gires americanes”, escriuen els autors.

Qui és la Xirgu avui?

Núria Espert: l’actriu és el mínim comú múltiple entre les respostes a la pregunta “Qui seria l’equivalent, avui, de Margarita Xirgu?”. Surten molts altres noms, de tota mena: Clara Segura, Vicky Peña, la recordada Anna Lizaran, Sílvia Munt, Emma Vilarasau... Només una persona no parla d’Espert: la mateixa Espert. “Xirgu va ser única”, diu l’actriu. “Va descobrir autors nous de talent enorme, com Federico García Lorca, Rafael Alberti o Alejandro Casona. I va fer obres de Valle-Inclán, el teatre del qual, deien, era irrepresentable. Sincerament, crec que no hi ha ningú que ara puguem fer coses semblants. Va ser una gran dona tant en el vessant artístic com en el privat. Es va mantenir fidel als seus ideals polítics i va lluitar pel teatre que estimava fins a l’últim moment de la seva vida”.

Carme Portaceli, actualment al capdavant del Teatro Español de Madrid, com hi va estar la Xirgu, la compara també amb actrius de fora de Catalunya com Aitana Sánchez Gijón, que “també va muntar una productora”, o amb Blanca Portillo, també empresària, però “Núria Espert va treballar amb la seva pròpia companyia durant moltíssims anys i, igual que la Xirgu, va lluitar per fer el que ella creia que havia de fer”. La situació social i política “d’aquella Espanya fosca”, que li va impedir tornar, no té res a veure amb l’actualitat i fa encara més difícil la comparació. “Era una creadora trangressora, compromesa i valenta, però, malgrat això, crec que no és el mite que podria haver estat per haver viscut a l’exili i perquè, en ser dona, com sol passar, no va ser valorada com hauria d’haver-ho estat: com una referència per al nostre teatre”. “Jo em sento molt orgullosa de ser al teatre on ella va somniar, treballar, lluitar, donar a conèixer autors nous del seu moment…”

Laia Marull parla amb certa autoritat de Xirgu, la que li dona haver-la interpretat a la telesèrie de TV3 i Televisión de Galicia La Xirgu, l'actriu. "Va ser un honor, una experiència molt bonica fer de Xirgu", diu, encara emocionada. "Vaig documentar-me molt sobre el que va significar i realment un s'adona que, tot i que quedi molt poca gent que l'hagi vist actuar, el seu mite perdura. Ella va ser un exemple per la seva exigència amb ella mateixa i per no haver-se subjugat mai a cap home, i va aconseguir no deixar de fer res pel fet de ser dona. I en aquella època!... Va ser una lluitadora". A l'hora de comparar-la, diu que li venen al cap molts noms, però admet que un per sobre de tots: Núria Espert.

Tal com indica a l’escriptor i historietista Apel·les Mestres en una carta del 8 de desembre del 1913, Xirgu es troba “exposada que d’un dia a l’altre me cridi el meu representant perquè hi vagi personalment per ultimar tot lo referent a la meva campanya artística que penso realitzar a Madrid”. Rodrigo certifica l’indubtable èxit assolit a la capital: “Ella temia el seu accent català, però va ser rebuda amb gran caliu a Madrid, cosa que no oblidaria mai. Va ser a Madrid on la crítica la va reconèixer com una actriu moderna i innovadora”, diu la investigadora. Cal dir que Xirgu no va tenir pèls a la llengua a l’hora de criticar: “El teatro catalán casi siempre peca de lo mismo cuando quiere hacer gracia: ordinarieces y grosería”, escriu a l’autor i amic Joaquín Montaner el 4 de maig del 1928. Soler i Foguet destaquen que ja a Amèrica “va mantenir una relació permanent amb l’exili republicà català tant en l’àmbit cultural com en el polític”. De fet, va presidir els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile, el 1943, a Mèxic, el 1957 i a Montevideo, el 1963. També va ser la delegada a l’Uruguai de la Generalitat de Catalunya a l’exili i, com a tal, va desenvolupar una important tasca diplomàtica perquè “el poble espanyol i el català recuperessin la democràcia i la llibertat”.

Acte II: L’empresària

Personatges: Miguel de Unamuno, Adrià Gual, Federico García Lorca, Tomás Borrás.

Xirgu va tenir la seva pròpia companyia. Aquest doble vessant, d’enamorada del teatre i d’empresària, l’omplia de contradiccions. A les cartes hi ha moltes mostres de la seva lluita a la recerca d’equilibris impossibles entre conceptes, sovint antagònics, com ara art i negoci. “Ciertas obras no se pueden hacer; no hay ambiente para ellas”, escriu a Montaner el 31 d’octubre del 1931. I li explica que té preparada una obra, Sor Beatriz, que no sap si estrenarà “por temor al fracaso”. “Si hace usted algo para mí, no se olvide de la disposición en que desgraciadamente tenemos al público”. “Si no tuviéramos el aplauso del público, sería bien dura nuestra vida”, li insisteix en una altra missiva. Ella és ben conscient que no tot s’hi val. I si ha de rebutjar Miguel de Unamuno, el rebutja, amb sinceritat i elegància: “(...) la índole del asunto es tan poco a propósito para los públicos de los teatros que frecuento con mi compañía, que me veo obligada a declinar por esta vez el honor de ser intérprete de una obra suya”, escriu al literat de Salamanca el 7 d’abril de 1915, arran de l’oferiment de protagonitzar Fedra. En termes similars parla amb el seu amic Adrià Gual, quan aquest li ofereix fer de Bárbara a La mar brama, “un papel nada vulgar y muy interesante”, diu la Xirgu.

Tot i axí, ella sempre pensa en un teatre vocacional: “Més que bons actors, es necessiten entusiastes de l’art”, escriu al director Joaquim Casas el 22 de setembre de 1912. A finals de 1921 les coses li van molt bé a Madrid, tal com explica a l’escriptor i crític Tomás Borrás: “Mi breve actuación en la Corte no pudo ser más halagüeña en todos los sentidos, tanto es así que en mis planes futuros está el de presentar pliego solicitando el Teatro Español”. La cosa, esclar, té alts i baixos: “Don Jacinto [Benavente] nos ha leído el prólogo de la nueva obra que escribe para nosotros; es muy bonito. A ver si con esa nueva obra nos desquitamos de la pérdida que llevamos”, li diu a la seva fillola, Margarida Xirgu Rico, el 23 de febrer de 1928. La seva manera de treballar era assumint riscos, i tot i el fracàs de l’estrena de Mariana Pineda, sabia que calia cuidar talents com el de García Lorca: “Puede enviarme las dos obras que me anuncia, que yo leeré con toda atención. Envíeme también su libro Romancero gitano y mucho le agradezco su atención de dedicarme el romance que más le gusta a usted”, li escriu el 18 de juliol de 1928.

Acte III: L’exili

Personatges: Margarida Xirgu Rico, Azaña, Miquel Xirgu, Francisco Graña.

L’actriu va sortir d’Espanya en una gira sud-americana el 31 de gener del 1936 i ja no va tornar. Un mes després, Josep Arnall, el seu amor de l’adolescència i amb qui la Xirgu s’havia casat el 1910, va morir a l’Havana. Cinc anys més tard, es va tornar a casar, llavors amb Miguel Ortín, bon amic, actor i administrador de la companyia. En ambdós casos, no hi va haver fills.

A aquella gira no la va acompanyar García Lorca tot i la insistència per part de tota la companyia. L’esclat de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista la van convertir en exiliada política i va acabar establint-se a l’Uruguai. Alguna vegada es va definir com una “dona de lluita artística i no política”: “Jamás pertenecí a ningún partido político. Mi amistad con personalidades políticas fueron siempre relacionadas con el teatro, ignorando en muchos casos su ideología”, escriu al metge peruà i amic Francisco Graña, el 1946. L’amistat era, entre d’altres, amb Manuel Azaña. Però era una persona compromesa. No es pot oblidar la seva felicitat quan va arribar la Segona República: “Dejé el auto y me fui a dar vueltas por la Puerta del Sol, atestada de gente. El momento fue de una emoción intensísima... Muchas personas, muchos curas, no se veía maldad en nadie, ni rencor; solo una gran alegría y en muchos ojos, lágrimas”, escrivia al seu germà Miquel el 15 d’abril de 1931. De fet, a l’esmentada carta a Graña, ja explicava la victòria feixista de 1939: “Había sido procesada y condenada por el Tribunal de Responsabilidades Políticas a la confiscación total de mis bienes”.

En els darrers anys, quan es plantejava tornar a Badalona, on havia construït (a distància) una casa familiar, Xirgu es mostra trista i nostàlgica, però admet que els molts anys viscuts a l’Uruguai, on va crear una escola de teatre i on va ser feliç, pesaven molt: “Nuestra jubilación en el Uruguay (muy bien ganada) hace que nos radiquemos allí, ya América es nuestra patria, sin que dejemos de querer a la de verdad”.

Acte IV: Una dona lliure

Personatges: Miguel de Unamuno, Joaquín Montaner, Federico García Lorca.

“La Xirgu va interpretar grans tipus de dona: obsessionada, com Yerma, autoritària, com Bernarda Alba; submisa, com Doña Rosita la soltera... Però, com a dona, va ser lluitadora i compromesa amb la societat de la seva època. Va ser una dona lliure”, resumeix Rodrigo. Per exemple, en una carta del 1955 des de Montevideo a la seva fillola, diu: “Los tiempos modernos requieren que la mujer debe estar preparada como el hombre, ya que la independencia de vida adquirida por el propio esfuerzo levanta la moral de todos”. No oblidem que Mariana Pineda, l’obra de l’encara desconegut García Lorca basada en la lluitadora contra l’absolutisme monàrquic de principis del XIX, es va estrenar a Barcelona (amb decorats de Salvador Dalí) el 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera. L’actriu va patir molt pel fracàs de l’obra, tal com deia a Montaner en una carta del 4 de maig del 1928: “Mariana Pineda no ha gustado y no se podrá hacer la tercera representación. La directora del Teatro Español de Madrid, Carme Portaceli, recorda, a més, que Xirgu va estrenar La calle, del dramaturg nord-americà Elmer Rice, “la primera obra que parlava d’un assassinat masclista i ella la va estrenar aquí l’any trenta”.

Un fantasma al Romea

Doña Lola es muy vanidosilla y no es precisamente en sueltos de sabiduría donde se ha de mostrar la vanidad”, escriu Margarida Xirgu al dramaturg modernista Joaquín Montaner el 19 d’abril de 1928. “(...) Doña Lola está furiosa. Es mucho el genio de esa señora para no remover Roma con Santiago antes de resignarse a que el premio se lo lleve otra”, li comenta, arran del premi María Guerrero, el 21 de desembre del mateix any. A les cartes es fa evident que la relació entre les dues actrius, l’argentina establerta a Madrid Lola Membrives i la Xirgu, no era la millor. Les dues dives de l’escena compartien any de naixement (1888) i compartirien any de defunció (1969). El que no podien imaginar era que totes dues compartirien, per a tota l’eternitat, un teatre: es diu que l’esperit de la Membrives corre pel teatre Lara de Madrid igual que el de la Xirgu es passeja pel Romea de Barcelona.

Ho sap prou bé l'actor Julio Manrique, que el 2011 es va estrenar com a director artístic del Romea i com a dramaturg amb Llum de glòria, obra que recordava el fantasma de la Xirgu: "Evidentment, és una llegenda urbana", diu, "però em vaig voler agafar a aquesta història perquè els fantasmes encarnen molt bé aquella mena de por que jo sentia per la responsabilitat que es venia a sobre". L'obra ("una comèdia gamberra, és el que ens va sortir", diu Manrique) començava amb un companyia que volia estrenar una obra sobre la Xirgu al Romea, però el fantasma de l'actriu es manifestava per dir que no volia que la fessin. No li van fer cas. El teatre, qui sap per què, va acabar en flames...

Juan Máñez és part de l’ànima del Romea. Hi treballa des que tenia 18 anys i en fa gairebé 38 que hi és. Ara és el cap de sala. S’encarrega d’obrir i tancar el teatre. Sap tot el que es diu del fantasma de la Xirgu i, fins i tot, l’ha sentit. “A la nit, quan no queda ningú, he escoltat sorolls molt concrets”, explica. “Tocs a una porta, el piano que sona, o llums que s’encenen i s’apaguen. Res dolent, la veritat. Tots sabem que, entrant a la platea pel passadís de la dreta, cap on hi havia el camerino de la Xirgu, s’acumula corrent estàtic, se’t posen els pèls de punta... Ho noto quan faig el recorregut de control per tancar el teatre”. Res d’anormal, en realitat. Però...

Máñez va viure una anècdota, si més no, sorprenent. "Una nit, fa 20 anys, en la meva ronda, en passar pel passadís de la dreta vaig sentir, com sempre, aquell corrent fred, però no se'm va passar en sortir", comença a explicar, advertint que entén que algú el pugui prendre per boig. Però també sap que no és l'únic que ha viscut experiències estranyes al teatre i recorda que els tècnics de compañía La Cuadra de Sevilla van sortir corrents de la sala de control perquè hi passaven coses estranyes amb els comandaments. I reprèn la seva història: "Tornant a casa sentia calfreds, pensava que m'estava posant malalt. Aquella nit la meva filla, que tenia tres anyets, va tenir un malson. Cridava que hi havia una senyora a la seva habitació. L'endemà ens va dir a la meva dona i a mi que no ho havia somiat, que havia entrat a la seva habitació una senyora amb un barret molt gran, un vestit blanc amb un llaç rosa a la cintura i un collar com el de la iaia. En arribar al teatre vaig buscar fotos d'actuacions antigues, d'actrius... I de seguida va aparèixer una de la Xirgu a La dama de les camèlies, vestida exactament com la senyora que deia haver vist la meva filla".

Máñez, és clar, es va espantar amb l’episodi, però assegura que en cap moment va sentir que fos una cosa dolenta: “Si ho fos, t’asseguro que ja no seria aquí”, diu, somrient, des del teatre.