_
_
_
_

Toni Cruanyes: “A Catalunya hi ha un excés d’informació política”

L’editor i presentador del ‘Telenotícies Vespre’ de TV3 publica ‘Un dels nostres’, una reflexió sobre la identitat a través de la seva experiència personal

Cristian Segura
Per Toni Cruanyes, els consums culturals estan vinculats a aquestes dues grans realitats, la catalanoparlant i la castellanoparlant.
Per Toni Cruanyes, els consums culturals estan vinculats a aquestes dues grans realitats, la catalanoparlant i la castellanoparlant.Joan sánchez

Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) és l’editor i el presentador del Telenotícies vespre de TV3, el programa informatiu més vist a Catalunya. És una de les cares més reconegudes de la cadena; anteriorment va ser corresponsal de la televisió pública a Londres i París i director adjunt del diari Avui. Cruanyes ha publicat Un dels nostres (Pòrtic), un assaig en què analitza quin són els trets que defineixen la catalanitat a partir de la seva pròpia experiència i del conflicte per la independència.

Pregunta. El baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió dels darrers deu anys mostra un descens enorme del seguiment dels informatius de TV3 per part dels votants dels partits no independentistes. Per què es produeix, això?

Resposta. El públic que segueix TV3 l’uneix el sentiment de vinculació amb la llengua catalana, que és el que ens fa diferents de la resta de televisions. La gent que té com a llengua materna el català s’ha tornat independentista. No és que TV3 els hagi fet independentistes, és que ells s’hi han tornat per la situació política. Un 70% o 80% dels que tenen el català com a llengua materna s’ha fet independentista, i passa a l’inrevés amb el castellà.

P. És possible que aquests catalans puguin veure un dia TV3 com a televisió de referència?

"És un escàndol que a aquestes altures, 30 anys després, cap televisió privada espanyola emeti en català"

R. S’han comés molts errors històrics a TV3; no ha sabut sortir de la dinàmica de les bombolles lingüístiques, que no bombolles socials. No estem davant d’una societat dividida, la gent viu amb tranquil·litat i tothom parla amb tothom. Però és veritat que els consums culturals estan molt vinculats a aquestes dues grans realitats, la catalanoparlant i la castellanoparlant, i que les confluències són poques. TV3 està, entre cometes, segrestada per aquesta realitat social, i a TV3 li queda molt per fer, i pot fer molt més, per superar-ho.

P. El Comitè Professional de Programes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha criticat que a TV3 no se separa degudament la informació de l’opinió, i que hi ha un excés de continguts d’actualitat. Hi està d’acord?

R. Hi estic totalment d’acord. Crec que tenim un excés de programes d’informació. Hauríem de fer més entreteniment. Els programes d’infoxou són una moda generalitzada que segurament l’audiència demana. En general a Catalunya hi ha un excés d’informació política, però crec que això canviarà aviat.

P. Escriu que el 2014, durant la irrupció del cas de frau fiscal de la família Pujol, els seus espectadors miraven TV3 perquè “volien distingir la veritat de la propaganda oficial espanyola”. Nombroses veus asseguren que TV3 transmet propaganda oficial catalana. Vostè cita un exemple, el de la corresponsal de Le Monde, Sandrine Morel, a qui acusa de reproduir “els arguments dels que volien tancar TV3”. Josep Cuní també va apuntar a Quadern que una televisió privada catalana hauria informat sobre la cursa unilateral del 2017 matisant el missatge de la televisió pública. Està d’acord amb ells?

R. L’avantatge a Catalunya és que tenim, sobre la qüestió catalana, una diversitat de mitjans més gran que al conjunt d’Espanya. Crec que seria molt bo que hi hagués una televisió privada en català. De fet, trobo un escàndol que a aquestes altures cap televisió privada espanyola emeti en català, és un escàndol que 30 anys després no ho facin. Són els que no practiquen aquesta diversitat els que acusen de manca de diversitat.

P. Al llibre s'hi pot llegir: “L'autoanomenat «constitucionalisme» ja només és reivindicat pels que, en realitat, no volen establir cap negociació per a la millora de l'autogovern i, en tot cas, flirtegen amb la recentralització de competències”. PSOE i Podem també rebutgen millores d'autogovern i flirtegen amb la recentralització?

R. No he volgut entrar al llibre en la dinàmica del que diu aquest o aquell partit. Faig una explicació del constitucionalisme entès com a font de legitimitat, d'aquells que diuen que el que uneix més als espanyols és la legalitat del 78 que no pas altres elements històrics.

P. Afirma que el PSC “va abandonar el camí cap a la reconciliació catalana a fi de disputar-se l'electoral més espanyolista amb Ciutadans”. El PSC no vol una reconciliació catalana?

R. El PSC va apostar en el seu moment per pactar amb ERC, per convertir José Montilla en president de la Generalitat. El PSC s'ha trobat amb els anys que el seu espai polític s'ha trencat molt, i havia de fer una aposta entre fer ofertes a la part del PSC que ha acabat marxant als Comuns o a ERC, o als que marxaven a Ciutadans, i al final l'aposta va acabar sent per evitar la fuga a Ciutadans. Ara les circumstàncies han canviat.

P. Cita el filòsof Josep Ferrater Mora per destacar que els catalans tenen virtuts com el seny, el coratge, “la continuïtat en els seus actes”, “voluntat de pervivència en el futur, buscar la millora”. Aquestes virtuts es poden trobar en altres societats?

R. Sí, són virtuts universals. El que diferencia els catalans de la majoria de territoris de l’Estat va ser la revolució industrial. Aquesta voluntat de pervivència és especialment interessant en una societat com la catalana, que ha viscut moltes voluntats d’aniquilació cultural o fins i tot institucional.

P. Assegura que “els catalans som especialistes a no dir les coses pel seu nom de manera directa i clara”. Apunta a una explicació: “Potser per tants segles de repressió en forma de dictadures i governs militars”. La resta d’Espanya també ha patit segles “de repressió en forma de dictadures i governs militars”?

R. En el cas de Catalunya, parlant del franquisme, la cultura catalana, entesa com la llengua catalana, ha estat la part reprimida. Els homosexuals de Càceres han patit tant com els de L'Hospitalet de Llobregat o com els d'Olot; han patit igual els republicans d'arreu. Però és una evidència que el catalanisme va patir durant el franquisme, com a símbol màxim de la identitat catalana en aquella època.

P. Al llibre parla dels conflictes a Egipte, Líbia, Síria i Turquia, i hi afegeix: “Aquesta ceguesa volguda cap a una realitat tan propera ens ha impedit utilitzar les seves experiències com un avançament del que podia passar a Catalunya. Ens podia haver servit d’advertiment”. Hi ha paral·lelismes polítics entre Espanya i aquests països?

R. Fora de context pot semblar que jo digui que Espanya és igual que Turquia o Egipte en la repressió de la seva gent. Dic que el catalanisme ha tingut una cosmovisió equivocada, ha mirat massa els exemples britànics, al Canadà, i no ha buscat els exemples dels nostres veïns més propers del que pot passar: que alguns conflictes que estan provocats per unes ànsies de llibertat o de democràcia acaben tenint unes conseqüències no desitjades. En cap cas Espanya, Egipte i Turquia tenen res a veure en l’anàlisi del conflicte a Catalunya.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario 'Avui' en Berlín y en Pekín. Desde 2022 cubre la guerra en Ucrania como enviado especial. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_