Un any crític per a les sales de cinema que arriba amb estrenes potents

Què ha deixat clar el 2020 en el món del cinema? D'entrada, ha confirmat una intuïció que venia de lluny: que els cineastes més llestos de l'actualitat són Steven Soderbergh i Bong Joon-ho. El nord-americà fa anys que va creant un fascinant corpus creatiu audiovisual en el qual, segons el projecte, roda amb un iPhone, crea una sèrie, estrena en plataforma o bé llança la seva pel·lícula en un festival de cinema. Soderbergh, senzillament, no para. I l'any passat molts espectadors van descobrir, a més, el seu film Contagi (2011), un drama inspirat en pandèmies precedents nascudes a la Xina que era perfectament aplicable a la covid-19. Mentrestant, ell anava fent la seva: va estrenar a HBO Max Déjales hablar, amb la seva última actriu fetitxe, Meryl Streep, i ha rodat aquesta tardor el thriller No Sudden Move.

El sud-coreà va protagonitzar una de les notícies culturals més importants del 2020 —més enllà de la crisi de la pandèmia i la mort de creadors com Kirk Douglas, Olivia de Havilland, Alan Parker, Chadwick Boseman, José Luis Cuerda, Max von Sydow, Terry Jones, Ennio Morricone, Ian Holm, Michel Piccoli, Rosa Maria Sardà, Lynn Shelton, Irrfan Khan o Sean Connery―: la seva Paràsits, que havia obtingut la Palma d'Or de Canes 2019, va ser el primer llargmetratge en llengua no anglesa que ha guanyat l'Oscar a la millor pel·lícula. On mai havien arribat Bergman, Fellini, De Sica, Renoir o Kurosawa en 92 anys de premis de l'Acadèmia de Hollywood, va triomfar Bong, impulsat pel seu indubtable talent i la globalització dels votants dels guardons. El coreà és un altre cineasta que treballa amb tota mena de pantalles i formats: després d'estrenar-se aquesta temporada la sèrie de televisió que adapta la seva Snowpiercer, ara desenvolupa per a Netflix ―per a qui ja va fer Okja― una altra sobre Paràsits i decideix quin serà el seu següent projecte entre un en anglès i un altre en la seva llengua materna.

La segona gran lliçó del 2020 és que de ben poca cosa serveix preveure amb molta antelació el futur. Els calendaris de llançaments (començant per les meticuloses planificacions de l'imperi Disney i les seves pel·lícules Star Wars, Pixar o Marvel) van saltar pels aires. El 2021 serà la seqüela del 2020, un calaix de sastre en el qual es barregeran films ajornats amb els que ja havien fixat la seva estrena per a aquest any. Ni tan sols l'agenda de festivals està tancada. El primer gran de l'any, la Berlinale, s'ha dividit en dos: de l'1 al 5 de març se celebrarà en línia la part industrial i un jurat internacional veurà les pel·lícules de la competició i anunciarà els guanyadors. Després, a l'estiu, els films es projectaran al públic. Sense premsa en cap dels processos, no hi haurà promoció, i això farà que força productors decideixin passar les seves pel·lícules a altres certàmens. Com Canes... que es trasllada a dates de plena canícula, encara sense concretar. Aquesta fila de fitxes festivaleres de dòmino ha fet que hagin caigut les dates d'estrena del cinema d'autor. Algunes de les pel·lícules més esperades del 2020 s'han guardat per a Canes 2021, com Benedetta, de Paul Verhoeven, la biografia d'una monja lesbiana italiana del segle XVII que va tenir visions eroticomístiques. O Arthur Rambo, drama de Laurent Cantet. Com The French Dispatch, el nou exercici d'estil de Wes Anderson, o Where is Anna Frank, en la qual Ari Folman inventa la vida de la Kitty, l'amiga imaginària a qui va dedicar el seu diari Frank. També des de Canes havien de sortir llançades La mujer en la ventana, de Joe Wright; The Last Planet, Jesucrist vist per Terrence Malick; Annette, el musical de Leos Carax; Bergman Island, cinema sobre cinema de Mia Hansen-Løveu; el documental The Beatles: Get Back, de Peter Jackson; Memoria, el film d'Apichatpong Weerasethakul rodat a Colòmbia amb Tilda Swinton; Mona Lisa and the Blood Moon, el nou thriller d'Ana Lily Amirpour, o Tre Piani, drama burgès de Nanni Moretti.

Hi continuarà havent sales el 2021? Sí, però no sabem quantes tancaran. Hi ha molts diners invertits en aquests locals per part de grans multinacionals, i la taquilla nadalenca ha donat una mica d'aire. No obstant això, cauran força sales independents i fins i tot les grans, com la cadena AMC, estan desesperades buscant efectiu per mantenir-se a flotació. Tampoc Hollywood, a través de les majors, està fent gaires moviments que apuntalin aquesta finestra d'exhibició: tot el contrari, han emprès una guerra aferrissada de plataformes digitals. Ves a saber on veurà el públic (en pantalla gran o a casa) films pensats per fer una gran taquilla, com Dune, de Denis Villeneuve; el nou Bond (No Time to Die); la propera estrena de Pixar Luca, de l'italià Enrico Casarosa; Matrix 4; el biopic sobre Elvis Presley de Baz Luhrmann; la doble estrena de Tom Cruise, que tindrà Misión: Imposible 7 i Top Gun: Maverick; l'animació de Disney Raya y el último dragón; Old, el nou thriller de M. Night Shyamalan; la versió de West Side Story de Steven Spielberg, i una altra allau de cinema de superherois amb Los Eternos, Suicide Squad; Viuda negra, amb Scarlett Johansson, o el thriller Un lugar tranquilo 2. A més, Ridley Scott també tindrà dues noves pel·lícules: Gucci i The Last Duel, i a totes dues hi sortirà Adam Driver. En qualsevol cas, després d'estar durant mesos parlant sobre si sales sí o sales no, falta una reflexió més creativa i profunda sobre què és el cinema avui i cap a on vol anar.

Les escletxes que deixi el gran Hollywood les aprofitaran els cineastes més autorals. A Espanya arriben, per exemple, una de les grans favorites per als Oscar, Nomadland, de Chloé Zhao, últim Lleó d'Or de Venècia i que podria significar per a la seva protagonista, Frances McDormand, la doble nominació com a productora i com a actriu (mai ha passat amb dones, sí en nombroses ocasions amb actors); Otra ronda, l'espectacular drama etílic del danès Thomas Vinterberg; Una joven prometedora, amb Carey Mulligan; i dos westerns excepcionals: First Cow, de Kelly Reichardt, i Noticias del gran mundo, de Paul Greengrass amb Tom Hanks.

En plataformes hi haurà espai fins i tot per al cinema de qualitat, com Small Axe, cinc pel·lícules dirigides per Steve McQueen; One Night In Miami, de Regina King (debut com a directora de l'estrella nord-americana de la tele); Don’t Look Up, amb mig Hollywood rodant per a Adam McKay, o Blonde: Marilyn Monroe, que tindrà el rostre d'Ana de Armas. Per cert, De Armas també estrenarà Deep Water, amb qui és ara la seva parella, Ben Affleck, i que suposa el retorn al cinema després de dues dècades sense pel·lícula d'Adrian Lyne. I des de Xile i l'Argentina, dues coproduccions estimulants: El agente topo, de la xilena Maite Alberdi, i Competencia oficial, de Mariano Cohn i Gastón Duprat, amb Antonio Banderas i Penélope Cruz.

I el cinema espanyol? Ranquejant, llepant-se les ferides que ha patit durant la pandèmia, encara que amb bones perspectives. Com El buen patrón, amb la qual repeteixen Fernando León i Javier Bardem, o Las leyes de la frontera: Javier Cercas vist per Daniel Monzón. Hi haurà thrillers de la mà d'Álex de la Iglesia (Veneciafrenia), Paco Plaza (La abuela), Óscar Aibar (El substituto) o Jaume Balagueró (Way Down). També drames amb Fernando Trueba (El olvido que seremos), Secun de la Rosa (El Cover), Imanol Uribe (La mirada de Lucía), Agustí Villaronga (El ventre del mar) o Benito Zambrano (Pan de amor con semillas de amapola). I comèdies, amb Arantxa Echevarría (La familia perfecta) o Fernando Colomo (Poliamor para principiantes). Rodaran o estan rodant Jonás Trueba, Jaime Rosales, Icíar Bollaín, Isaki Lacuesta, Carla Simón, Cesc Gay i Pedro Almodóvar. Tot l'anterior quedarà mediatitzat, per descomptat, pel motor de la taquilla nacional, Santiago Segura i la seva A todo tren. I, malgrat la pandèmia, la comèdia ens hauria d'alegrar una mica aquest 2021, any en què celebrarem el centenari del naixement —el 12 de juny— de Luis García Berlanga, el cineasta que va retratar el cor d'Espanya.