‘La nit de la iguana’ com a cant a la resiliència i l’impuls per tirar endavant

El títol La nit de la iguana és per a molta gent inseparable de la pugna entre Richard Burton i Ava Garner, encarnant l'alcoholitzat capellà Shannon en crisi i la Maxine, la propietària d'un hotelet a la costa mexicana, al celebrat film de John Huston del 1964 (sense oblidar que a la pel·lícula hi sortien Deborah Kerr fent de la rígida Hannah i Sue Lyon com una nova Lolita, la Charlotte, dos anys després de la de Kubrick). Però l'obra teatral homònima de Tennessee Williams en què estava basat el film és, malgrat la seva fama, molt més. Ho subratlla la directora Carlota Subirós, que estrena el dijous 11 (fins al 28 de març) a la sala principal del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) de Barcelona el seu muntatge en català, el primer, de la peça. La nit de la iguana, traduïda per la mateixa Subirós, és una gran producció, desacostumada en aquests temps de pandèmia i penúria, que té 12 actors i actrius i una escenografia realment espectacular (de Max Glaenzel) que representa la terrassa de l'hotel suspesa entre el mar i la selva. La directora ha muntat l'obra de Williams amb un ull posat en l'actualitat i fixant-se en aspectes del text original que la pel·lícula va obviar o va abordar superficialment. A més, a diferència del film, en un sobri blanc i negre, l'espectacle és, és clar, en “estrident” color.

“És una obra aparentment molt popular, però en realitat una gran desconeguda”, va subratllar en presentar l'espectacle el director del TNC, Xavier Albertí. “Tots coneixem la pel·lícula, però pocs la profunditat filosòfica i teatral de la peça de Tennessee Williams, que parla de nàufrags de la vida, de persones que es reinventen, i té un últim acte que és filosofia estoica de superació en vena”. Per a Albertí, en aquests moments, amb la seva èmfasi a tirar endavant, és una obra “més significativa, il·luminadora i necessària que mai”. Per no parlar de la metàfora de la iguana lligada a un pal.

És la segona vegada que Subirós s'enfronta a un text del dramaturg nord-americà al TNC, on ja va muntar fa vuit anys La rosa tatuada –obra que Williams va escriure precisament durant una estada a Barcelona. La directora ha recordat la primera vegada que va veure la pel·lícula, d'adolescent, amb el seu pare (el filòsof Pep Subirós) i la força que transmetia. Ha subratllat que els personatges de l'obra teatral “són gent molt maltractada per la vida, supervivents, en moments molt difícils, que posen humor, ràbia o desig en el seu impuls per seguir vivint”. Segons Carlota Subirós, aquests personatges “celebren la vida i tiren endavant”. Aquest impuls per trobar la manera de viure més enllà de la desesperació i la caiguda lliure en l'autodestrucció li sembla el punt fonamental d'una peça que reivindica “la resistència, la supervivència i la resiliència, malgrat tot”.

Per a la directora, la feina mateixa de muntar l'espectacle “és una celebració en uns moments tan difícils”. En aquest sentit, ha recalcat la necessitat de “defensar el territori” del teatre i la importància de seguir fabulant”. Ha recordat que l'obra transcorre al cor de Mèxic, en un hotel decadent al costat de la selva i la platja que reverberen i palpiten, un cul-de-sac en el qual es troben aquests nàufrags de la vida que no accepten la derrota. Els principals són Shannon (Joan Carreras), el sacerdot reconvertit en guia turístic, amb la seva tempesta espiritual, crisi de fe i afany de transcendència; la Maxine (Nora Navas), la vídua propietària de l'hotel, amb la seva sexualitat i els seus desitjos, la pintora Hanna (Màrcia Cisteró), amb la seva saviesa, el seu esforç ascètic per no sucumbir a la carn ni a la derrota, i que és el personatge “més desconegut i que l'obra teatral revela”; i el Nonno (Lluís Soler), el seu avi poeta, centenari i moribund, obsessionat amb un últim poema. Per a la directora hi ha un cinquè personatge principal que és el context, el paisatge, l'hotel Costa Verde, aquest univers fosc i enigmàtic que batega sota la superfície.

Subirós ha donat presència en el seu muntatge a altres personatges molt secundaris o anecdòtics al film i els ha donat “un univers propi”, els nedadors mexicans (que en l'espectacle s'interpreten innovadorament des de tècniques de clown i dansa), i la família de turistes alemanys (el pare és un empresari de la indústria de l'armament). “La pel·lícula obviava les referències a la Segona Guerra Mundial”, ha explicat. “Nosaltres retornem la funció a la data en què transcorre l'obra original, el 1940”. A la peça, els alemanys, els Fahrenkopf, que no són els Trapp, precisament, celebren els bombardejos i les victòries nazis. Destacar que Frau Fahrenkopf l'encarna la mezzosoprano Claudia Schneider, habitual del recordat Carles Santos. “L'obra passa mentre el món s'abisma en un escenari que guarda paral·lelismes amb l'actualitat, quan estem a l'espera de veure què passa amb la ultradreta en les eleccions catalanes”, ha dit en al·lusió a Vox. El turisme és un altre tema molt d'avui present en l'obra i que Subirós ha recalcat.

Una hora menys, per la covid

L'adaptació ha requerit retallar molt per deixar la representació en dues hores (l'obra en sol durar tres) i adaptar-se a la normativa anticovid que obliga a fer que no hi hagi entreactes. “M'ha dolgut deixar fora algunes coses, però l'essència es manté. També és veritat que els temps teatrals han canviat molt i en l'original hi havia reiteracions que avui no són necessàries”.

Carreras i Navas han assenyalat tots dos les “evidents” diferències amb Burton i Ava Garner. “Si m'hagués de comparar amb ella seria molt infeliç”, ha fet broma l'actriu catalana, que ha recordat que al teatre a Broadway el personatge el va interpretar Bette Davis!