Al soci ja no se’l pot enganyar més

Ningú sabria dir ara mateix què passarà a l’assemblea del Barça d’aquest dissabte després que se suspengués la de diumenge passat per no coincidir amb el partit del Camp Nou contra el València. Hi ha hagut diferents interpretacions sobre la decisió que va prendre el president Joan Laporta sobre la marxa després d’escoltar Xavier Quera. No hi havia temps per pair ni votar un ordre del dia que donava per a dies i no per a cinc hores, com pensava la junta del Barça.

Tal vegada hi va haver excés de confiança per part de la directiva o els dubtes dels socis van superar qualsevol expectativa, per més que tothom ja estigués avisat des del dia que l’expresident Josep Maria Bartomeu va retirar la proposta de modificar l’escut i va veure com li tombaven la possibilitat d’esmenar l’article dels estatuts que feia referència a la capacitat d’endeutament del club, un cop ja havia canviat el criteri comptable establert amb la Lliga.

La sensació aleshores ja va ser que s’havia acabat la broma i que els compromissaris volien fiscalitzar la gestió dels rectors de l’entitat, a més a més de plantejar aquelles reivindicacions que tanta gràcia feien als mitjans de comunicació que es dediquen sobretot a l’entreteniment i a posar humor a una qüestió tan seriosa com és el control del club; no hi havia res més divertit que treure punta a les intervencions d’alguns socis del Barça.

La qüestió és que la directiva ja no controla l’assemblea com abans, quan el barcelonisme combregava amb rodes de molí, i els compromissaris es fan respectar, desconfiats com s’han tornat, no només amb les explicacions de la premsa sinó també amb els qui manen, els hagin votat o no, circumstància que diu molt a favor de la salut democràtica d’un club que és més que un club, com passa en el cas del Barça.

L’assemblea ha de ser un acte sagrat i no frívol, exigent per als que parlen i els que escolten, digne per a tots els que hi participin, encara que només siguin el 0,4% del total de socis del Barça. Queda clar des de fa temps que s’ha de millorar la representativitat i l’operativitat, i ara s’ha demostrat que també convé discutir a consciència el full de ruta del club i passar comptes en lloc de treure’s la gent de sobre amb excuses de mal pagador.

Avui més que mai cal parlar sobre el model de gestió i de governança si no es vol acabar canviant el model de propietat per culpa dels deutes que pengen del mandat de Bartomeu. Hi ha inquietud sobre el paper dels avaladors, alguna operació econòmica mereix ser més detallada i no s’acaba de veure clar que el creditor sigui sempre Goldman Sachs: deixar més de dos mil milions d’euros no li pot sortir de franc al Barça.

La sensació és que s’improvisa al club i a l’equip per mirar de sortir del pas sense que se sàpiga gaire bé cap on va el Barcelona. Els canvis de guió són constants i l’Espai Barça continua als llimbs, pendent de l’assemblea i d’un referèndum, sense que hagi quedat clar com anirà tot plegat i si els estatuts ho permetran. La cerimònia de la confusió afecta també l’article 67 i la continuïtat de la junta en cas de dos anys seguits de números vermells.

Els més solvents són els executius que lidera Ferran Reverter, més que res perquè intenten endreçar l’entitat i volen posar fi a la disbauxa d’aquests anys. Els socis se senten més responsabilitzats que mai després que hagin fallat els controls interns del club; volen delimitar responsabilitats pel passat i demanar garanties per al futur. Al soci, com deia Núñez, no se’l pot enganyar; ara s’hi podria afegir que no se’l pot enganyar més.