Creadors sense audiència?

És ja gairebé un tòpic, quan hom s’aproxima al debat sobre la crisi dels mitjans audiovisuals, referir-se als jóvens creadors de contingut digital com una mena de vaga promesa de futur per la qual s’ha d’apostar. Quan parlem del cas del català, a banda, hi entra de ple el discurs cendrós sobre la mort de l’idioma. Normalment la proposta sembla ser la cooptació individual: posar rostres nous en estructures antigues amb audiències envellides, la qual cosa sol conduir els creadors —molt rao­nablement— a reorganitzar les seues vides centrant els seus esforços en l’àmbit comunicatiu tradicional que els paga el jornal i no en l’entorn digital de futur incert pel qual han accedit al lloc. Però això ens torna al problema inicial, fins i tot agreujant-lo, confirmant la sospita inicial que no hi ha futur fora dels mitjans tradicionals.

El món de la música feta en català va viure fa dues dècades un debat similar —si l’idioma tancava portes en un món de grans audiències— que la realitat material va resoldre. El circuit de concerts i festes majors programant grups en català, impulsat per les administracions, ha fet possible a molts grups i músics professionalitzar-se per la via de permetre’ls cobrar el seu caixet en un mínim de concerts a l’any: això és possible gràcies a estructures de suport a administracions locals i entitats que acosten la música a localitats petites i mitjanes que d’altra manera no la programarien; una mena de teixit que no existeix en altres territoris de l’Estat. Potser amb la música en català no s’han amassat grans fortunes, però sí que es paguen sous dignes i es possibilita un cert grau de professionalització difícil d’assolir cantant en castellà o anglés, més que per una petita minoria. Hui per hui, quasi ningú diu que fer música en català tanque portes o que el sector estiga en crisi.

En contrast, quan parlem de creació digital —pòdcast, streaming, creadors de vídeo— tothom dona per fet que només hi ha una estratègia de mercat possible, que és la dels creadors anglòfons i hispanòfons: l’acumulació d’audièn­cies a l’engròs. Un model on la monetització —sobretot amb publicitat— té a veure amb el nombre d’oients i espectadors, de seguidors en xarxes; és obvi com afecta això el català, per definició un mercat més petit. La cosa està, si fa no fa, com el debat sobre la música i la pirateria fa vint anys. Llavors semblava impossible concebre que la gent pagara per continguts que pot trobar gratis a internet: hui, plataformes digitals com Netflix, Spotify i companyia han generat un hàbit social de pagament recurrent per continguts, posant èmfasi en l’accessibilitat i en les recomanacions. El cas de Filmin és l’exemple que es poden trobar nínxols de mercat viables si es construeix una comunitat sòlida i es presta atenció a la segmentació.

Si pensem en comunitats culturals construïdes sobre la segmentació i la implicació dels seus membres, ens adonem que tenim bons exemples a casa nostra: Òmnium Cultural —amb més de 190.000 socis de quota, amb només 15.000 voluntaris— o la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana —que agrupa més de 200.000 socis per 40.000 músics—. El món de la creació en català pot subvertir la trampa de l’escala si és conscient dels seus punts forts i aplica les lliçons del sector de la música: teixit associa­tiu i circuit cultural arrelat al territori, que programa cultura en poblacions petites i mitjanes —la qual cosa els pot permetre una penetració offline fonamental per a la seua sostenibilitat econòmica, molt important en el cas dels pòdcasts—; un teixit, en definitiva, format per persones amb hàbit de fer aportacions econòmiques si és per donar suport a projectes de proximitat, propers a la seua visió del món. Això requereix, però, començar a pensar com a col·lectivitat, més a prop dels valors del cooperativisme: calen sous i condicions laborals dignes per poder fer productes de qualitat… i en llibertat. Quasi res porta el diari.