Del dramatisme geològic

Una visita a l’obra del nou centre cívic dels carrers dels Mestres Casals i Martorell de Barcelona ens enfronta amb l’estat actual de l’obertura de l’avinguda Francesc Cambó, on aquest edifici s’incorpora des de la segona línia. El lloc i l’operació urbanística per prolongar aquesta avinguda, enllaçant amb els carrers Gombau i Pou de la Figuera, convida a fer balanç anys després d’aquella iniciativa singular. L’edifici en construcció, ja definit per la massa dels seus cossos, sembla distanciar-se del vocabulari arquitectònic dominant en aquesta obertura, i no demostra gaire empatia ni amb el lloc ni amb els quatre arcs de dues plantes de l’edifici de davant que li fan de porta.

L’experiment de l’obertura de l’avinguda més enllà del carrer Álvarez de Castro es va fer desestimant el projecte inicialment previst i encarregant una nova versió als autors de la reforma del Mercat de Santa Caterina, el qual contribueix al caràcter del lloc. Vist amb una mica d’imaginació, la coberta, amb les seves ondulacions ceràmiques, sembla (en termes taurins) una verònica congelada, que ha capejat un “toro” que ha entrat al Forat atropellant els edificis a tort i a dret.... Un projecte urbanístic recolzat en edificis construïts per diferents equips, sota la direcció d’una idea particular d’escenografia feta a mida del projecte del mercat. Un conjunt d’edificis que, veient la seva peculiar alineació serpentejant i les masses dels seus volums, amb els diversos passos gràvids oberts a sota, ens transporta mentalment a cales, barrancs, penya-segats i formacions rocoses capritxoses i romàntiques. Tot plegat, un dramatisme geològic pur i dur. La idea de convocar formes geològiques a la ciutat, simulant accidents i cataclismes, no sembla tenir un argumentari convincent. Tot allò que no cal raonar a la natura, necessita raonar-se a la ciutat.

A la vista d’aquest esventrament ens preguntem què ha quedat de la manera de reformar la ciutat antiga, basada en projectes d’edificis dramatitzats de nova planta, que tractaven d’inventar una contingència que els justifiqués. En justícia hem de respondre que el que ha quedat és un formalisme que ha donat lloc a solucions urbanístiques com les de l’actual plaça de la Gardunya. Potser n’hi ha prou amb confrontar l’obertura de la Via Laietana i la de Cambó per entendre millor la darrera. La Via Laietana es basa en la perspectiva. És el carrer més perspectiu de tots els de Barcelona, per la mida, el pendent, l’obliqüitat dels carrers que s’obren a les bandes, el caràcter monumental d’alguns edificis i la nombrosa quantitat de cantonades amb edicles i remats a la part superior. Mentre que el que ens ocupa es basa en la disposició tea­tral de volums que produeixen alguna cosa semblant a una escenografia expressionista. El diàleg entre els dos carrers obrint-se pas per les edificacions del centre històric ens explica dues maneres diferents d’intervenir a la ciutat. Una no necessita gran cosa; l’altra demana una reparació profunda.El que ha canviat avui ve de la mà de la consciència sobre el que existeix i l’interès creixent per reparar-lo. Un dels premis FAD d’enguany ha estat per al projecte d’una reforma al barri antic d’Olot, batejat com a «Bon dia Carme!», una intervenció delicada per revitalitzar la plaça Verge del Carme, porta clau de la ciutat. Aquesta intervenció ens fa veure amb ulls actuals la caducitat de la qual ens ocupem aquí. La proposta olotina no tracta de mobilitzar grans volums edificats, sinó de modificar algunes coses allà on és necessari fer-ho —i això és l’important—, amb la participació dels interiors dels edificis que formen l’indret, com per exemple els aparadors, i tot sense fer lletjos al guarnit. L’espai que formen els edificis de l’avinguda Cambó necessita una intervenció que actuï en una altra direcció de la cridanera arquitectura del nou Centre Cívic. Una intervenció intel·ligent que incorpori a escena els diversos espais baixos dels edificis i aporti sentit, sensibilitat i una mica d’ennobliment.