Mayte Martin: “Busco la complicitat del públic per seguir sent lliure”

Demà divendres i dissabte Mayte Martín (Barcelona, 1965) oferirà dos concerts (21 hores) a la sala barcelonina Luz de Gas sota el lema Boleros i altres cançons d’amor. Els dos concerts seran gravats per editar-se posteriorment en disc. Fins aquí, notícia normal: un músic que treballa i vol donar a conèixer la seva obra però s’oculta un veritable acte de rebel·lia cultural. Martín prescindeix de discogràfiques i de qualsevol altre intermediari per convertir al seu públic en productor d’aquest nou disc. Ha creat el seu propi segell (Cosas de dos), el CD el distribuirà personalment per Internet i seran les col·laboracions econòmiques dels seus seguidors les que finançaran el projecte assistint als concerts (l’entrada donarà dret a rebre el disc) o amb aportacions directes (també a canvi de rebre el disc) realitzades a la seva web (maytemartin.com).

PREGUNTA. Què l’ha dut a aquesta dràstica decisió?

RESPOSTA. No vull quedar-me encallada en una situació sense sentit per a mi. No m’identifico amb el funcionament de la indústria discogràfica. He arribat a la conclusió que per ser algú important en aquesta indústria has d’entrar en el seu engranatge i jo no hi estic disposada. Voldria seguir sent lliure, fent el que vull. No té sentit per a mi que existeixin tots aquests intermediaris que no fan res per a tu si no ets un producte al que poden dir què fer i com fer-ho, manejar-ho al seu gust. Les discogràfiques decideixen el que es porta i el que l’artista ha de fer per a, en comptes de 500, vendre 30.000 discos. Al final l’artista és només una veu que es deixa manipular per aconseguir aquest objectiu. Si no jugues al seu joc, et deixen de costat. Molta xerrameca: “Ets estupenda, quina gran artista”... però ningú fa res per tu. Així que, perquè ningú faci res per a mi, elimino intermediaris i busco la complicitat del públic per seguir sent lliure.

P. Ha treballat amb diferents discogràfiques, tant multinacionals com independents, amb totes ha tingut problemes?

R. Sí, amb totes. Bé, no són problemes. A mi ningú m’ha manipulat. Cap discogràfica s’ha atrevit a dir-me el que havia de fer perquè era moda. Aquest respecte l’he tingut però a canvi m’han ficat en la llista d’artistes de culte i no han posat mai la seva maquinària promocional a la meva disposició.

P. Li ha passat igual amb les discogràfiques independents?

R. Totes les discogràfiques són un negoci, totes.

P. La falta de promoció és el problema essencial?

R. I la distribució. Els meus discos han estat sempre mal distribuïts. Darrerament, les superfícies dedicades a discos s’han anat reduint. Si hi ha poc espai, al venedor li interessa tenir els supervendes, a les discogràfiques també i si no ets a la botiga ningú pot comprar el teu disc. Estic molt cansada d’anar a botigues i no trobar els meus treballs perquè les cases discogràfiques no se’n preocupen gens ni mica.

P. La indústria discogràfica passa pel seu pitjor moment, les descàrregues gratuïtes a Internet castiga el negoci...

R. Les discogràfiques s’han cavat la seva tomba. Si haguessin cuidat més el producte la gent valoraria més tenir el disc original. Per estalviar uns cèntims són capaços de qualsevol cosa, jo he hagut de discutir fins i tot per la qualitat del paper. Al final si el que ofereixen és un producte de segona categoria sense cap cura artesanal, llavors a la gent li és igual i prefereixen descarregar-lo d’Internet. També, els preus dels discos s’han inflat molt i la gent no té diners per comprar-ne constantment. A més, d’un CD que es ven a 20 euros l’artista pel cap alt en rep dos. Alguna cosa falla. Les discogràfiques són un negoci que manipula l’artista però també el públic. La gent solament pot comprar el que coneix, el que està en l’aparador. Hi ha una quantitat d’artistes que, com que no juguem a aquest joc, ens quedem als llimbs i la gent del carrer no ens veu. Això és una manipulació que se li fa al públic perquè, en el fons, l’artista pot triar si accepta o no el joc. Jo també podria haver optat per fer coses a la moda però a mi el que em fa feliç és fer el que em brolla, no el que toca. Jo em dedico a això perquè se’m posin els pèls de punta cada vegada que obro la boca i m’aplaudeix la gent, la resta no em compensa.

P. La solució és l’autogestió?

R. Crec que sí. Ho estic fent tot jo sola perquè vull controlar-ho tot, fer-ho a la meva manera perquè més que un projecte concret el que estic posant és el meu futur, la meva carrera, en mans del públic oferint-los la meva veritat a canvi del seu suport. Si això no funciona hauré de plantejar-me de nou la vida.

P. Els discos no es venen però encara queda la música en directe, els concerts...

R. Sí i no. És un peix que es mossega la cua perquè si no ets un supervendes els promotors tampoc et contracten. Això també és un negoci i els programadors el que busquen és a l’artista que ven 20.000 discos perquè li ompli la sala.

P. Les institucions públiques hi haurien de fer alguna cosa?

R. Les institucions haurien de defensar l’art, no el circ. Els diners públics estan mal invertits. Hauria d’existir un criteri artístic i no fets circumstancials com si ho fas en català o no. Jo sóc una artista catalana però no vull entrar en el joc de cantar en català per aconseguir una subvenció. Si alguna vegada canto en català ho faré perquè voldré, perquè em brolla com la resta del meu treball.

P. Ja ha cantat en català...

R. Sí, però no a la Diada (riures). No sóc una rebel sense causa, no és que faci les coses just quan toca fer el contrari. El que passa és que no m’importa el que toca fer, faig el que vull, quan vull i com vull.