"El 'punk' també és memòria històrica"

El 1986 el grup barceloní de hardcore punk Odio Social va treure un disc amb una portada en què quatre joves punks saltaven per sobre les barreres del metro. Portava per títol Que pagui Pujol! i era tota una crida a la insubmissió civil. Hi hagué tot un grapat d'adolescents que agafaren aquell lema com a consigna i ara un d'ells l'ha escollit també com a títol d'unes memòries que són a la vegada personals i generacionals. Joni D. no va ésser espectador passiu. Tot al contrari. Avui al capdavant de la discogràfica Kasba Music i de la promotora Hace Color, Jesús Sahún (Barcelona, 1968) va viure a fons aquells anys com a músic, creador de fanzines i activista polític. Ho explica en aquest llibre, àmpliament documentat i maquetat en format gairebé de fanzine, que porta com a subtítol Una crònica punk de la Barcelona dels 80 i amb la qual s'estrena com a editorial la cooperativa La Ciutat Invisible. La primera edició, de mil exemplars, ja s'ha exhaurit i l'any que ve sortirà la versió castellana.

"Són les meves memòries, no pretenen ser la història del punk a Barcelona", explica Joni D. al despatx de la discogràfica, en uns baixos de Sants. "El primer que ens cridava l'atenció era la música i la imatge, però el que realment ens va enganxar era l'actitud desvergonyida i vital que trobàvem en els punks. El punk era una actitud contracultural. Amb els anys, veus que allò va ésser també una moguda política, però en aquell moment no n'érem conscients. El que volíem era fer contracultura, bàsicament a partir de la música però també amb aquella explosió de ràdios lliures i fanzines".

Recorda, per exemple, que la primera ocupació de cases la feren per aconseguir locals d'assaig i que eren tan inocents que, tot i preparar-la durant setmanes, varen durar tres hores. "Va ser a partir de la repressió que vàrem rebre que es va entrar en una espiral que va portar el moviment punk a la politització. Penso que el 82 o el 83 ningú no hauria dit que el punk acabaria totalment assimilat pel moviment llibertari. Per això començo el llibre el 1981 amb la creació de Ràdio Pica, perquè per nosaltres el més important era fer cultura, o contracultura, i va ser amb el pas dels anys que vàrem agafar consciència".

Joni D. té clar que "el moviment okupa neix del punk", però no va ésser només això. També va ésser un col.lectiu molt actiu en el moviment per l'objecció de consciència, l'antimilitarisme contra l'entrada a l'OTAN i la crítica al consumisme. De fet, explica el punk com un esglaó en una llarga tradició de moviments crítics amb el que denomina "la democràcia capitalista" en mans de les grans empreses que vindria dels llibertaris d'abans la guerra i arribaria fins l'antisistema d'avui en dia. Més enllà de la música i la roba estripada, dels còmics d'Azagra o dels concerts al Zeleste, Transformadors o l'Ateneu Popular de Nou Barris de grups com Kangrena, Shits SA o Anti/dogmàtiks, a les seves prematures memòries Joni D. explica una època, uns locals i una manera d'entendre la vida compartida per col.lectius més amples que els que s'adornaven en l'agressiva estètica punk. "Sí, els punks tenien una estètica agressiva, i també ho eren les lletres de les cançons, però no érem violents. Volíem exterioritzar la nostra ràbia però no era un moviment violent. La prova és que, quan van començar les agressions dels skins neonazis, sempre rebíem nosaltres".

Ara s'ho mira amb distància, però no ha renunciat als seus principis. "Aquest no és un llibre de nostàlgia sinó de reafirmació. Quan tenia 14 o 15 anys pensava aquestes coses i deien que era la rebel.lia juvenil, però ara ja en tinc 42 i segueixo pensant exactament igual", afirma. "Seguim essent punks i rebels. Per això penso que aquest llibre sobre el punk també es memòria històrica. No només ho és la Guerra Civil. Penso que s'ha de fer memòria de coses més properes perquè així encara es poden recuperar una mica o, si més no, perquè sapiguem on som i en quin món vivim".