L’enigma Casablancas

Va ser el filòsof Xavier Antich qui fa deu anys va referir-se a Benet Casablancas com un enigma. Desconec els motius que van portar el president d’Òmnium a definir-lo amb aquest mot, el mateix del títol de la seva òpera L’enigma di Lea. Però ara que les estrenes i publicacions s’han acumulat, potser Casablancas estigui deixant de ser aquell enigma. Per començar, el febrer del 2019 el Gran Teatre del Liceu va estrenar aquella òpera amb llibret de Rafael Argullol. A la primavera del 2022 arribava l’edició en DVD/Bluray al segell Naxos. Pocs mesos abans l’OBC havia estrenat la suite per a soprano i orquestra Canti ed estasi di Lea, basada en material procedent de l’esmentada òpera.

L’enigma di Lea —l’obra que el seu autor considera més ambiciosa— ens porta al cor de la minu­ciosa fidelitat analítica a través de la qual aquest sabadellenc concep la creació: una immensa i enciclopèdica xarxa d’interrelacions, cites i textualitats, clarament deutora de l’estètica de la recepció: aquella estètica que vindria a constatar com la majoria de les obres es poden comprendre com un gran palimpsest. És a dir, com un espai on coexisteixen dues escriptures musicals: una de visible (scriptio superior), que es correspon amb la del mateix Casablancas, i una altra d’invisible (scriptio inferior), pertanyent a algun o alguns creadors musicals i d’altres manifestacions de l’esperit. Aquesta hipòtesi, àmpliament investigada literàriament per Hans Robert Jauss a partir de l’hermenèutica de Gadamer, ens sembla que no molestarà pas gens Casablancas.

Persona d’una gran erudició musical i humanística, no és estrany que en aquests anys hagi tingut la necessitat de publicar un parell d’assaigs que, a judici de la musicografia, són imprescindibles. El més recent, Paisajes del Romanticismo musical (Galaxia Gutenberg, 2020). Poc abans d’acabar el 2022 es reeditava El humor en la música. Broma, paròdia i ironia amb pròleg del prestigiogíssim pianista Alfred Brendel. De fet, el contacte i la relació amb importants intèrprets del panorama han estat companys de viatge habituals de Casablancas.

Gairebé en paral·lel a la reedició del seu assaig sobre l’humor, el segell Columna Música ha publicat l’àlbum The Clarinet Music. Enregistrat a finals d’octubre al Palau de la Música de València, el CD ha comptat amb el concurs de la prestigiosa formació Moonwinds, que dirigeix el clarinetista Joan Enric Lluna. Precisament el mateix Lluna interpreta, al costat del pianista de culte Josep Maria Colom, algunes delicatessen com són les Dues peces per a clarinet i piano, a judici del musicòleg Germán Gan Quesada: una proposta de «contrast immediat entre l’índole meditativa, l’intens caràcter melòdic de la línia del clarinet i la riquesa contrapuntística».

Professor de composició, anàlisi i orquestració, a més de conseller artístic al Conservatori del Liceu després de molts anys de ser-ne director acadèmic, en el transcurs d’aquesta temporada 2022-2023 Casablancas ha estat nomenat compositor en residència del Centro Nacional de Difusión Musical (CNDM) del Ministerio de Cultura. Aquesta residència permetrà escoltar al voltant d’una trentena d’obres seves en diferents ciutats de l’Estat, a més de veure estrenada una altra obra important del seu catàleg orquestral: el Concert per a violí i orquestra, que s’estrenarà el proper mes de març amb l’Orquesta Na­cional de España i la violinista Leticia Moreno, sota la direcció de David Afkham a Madrid i la Corunya, en un concert que es complementarà amb l’atrevida Simfonia núm.6 d’Anton Bruckner. Malauradament, però, aquest programa de residència no arribarà a cap ciutat catalana. Ens haurem d’acontentar de gaudir de Casablancas a través dels seus llibres i enregistraments. I així seguir resolent l’enigma.