Si la humanitat mirés un goril·la als ulls

Els diferents avenços científics han qüestionat, de manera successiva, la nostra suposada excepcionalitat: ni som el centre de l’univers (Copèrnic i Galileu), ni l’espècie culminant (Darwin), ni éssers exclusivament racionals (Freud), entre d’altres. Tot i que tant les teories com els seus impulsors van enfrontar-se a prejudicis resistents, avui elles conformen el tronc del coneixement i ells configuren una mena de santoral laic. Perquè, superat el cop a l’orgull de la nostra arrogància —com qualificar si no una espècie que s’atorga l’epítet de sapiens?—, aquests descobriments han permès conèixer i conèixer-nos millor.

Molts d’aquests pioners compar­tien tres trets principals: una curiositat innegociable, una capacitat de treball infinita i una aproximació poc ortodoxa a l’objecte d’estudi. Precisament la tríada amb què el divulgador científic Toni Pou (Masnou, 1977) construeix l’aproximació biogràfica al naturalista Jordi Sabater Pi (Barcelona, 1922-2009). Com els referents abans esmentats, també l’antropòleg i zoòleg català va posar fascinació, feina i mirada al servei del coneixement, fins a qüestionar el monopoli humà de la cultura o de l’ús d’eines. Per a desgràcia seva, les estructures franquistes i el corporativisme universitari local van mostrar-se més impermeables a l’evolució científica que la Inquisició vaticana, l’Anglaterra victoriana o la Viena d’entreguerres.

El divulgador científic Toni Pou mostra la seva fascinació pel personatge i alhora les seves debilitats i contradiccions

Amb tot, Pou defuig l’hagiografia i, malgrat la fascinació pel personatge, no deixa de mostrar-ne també les debilitats i les contradiccions. Conscient que “la divulgació de la ciència té els seus efectes”, l’aproximació a la seva figura és també una vindicació de la biofília i la recerca. Com ja destacava Ponç Puigdevall en aquestes mateixes pàgines en ressenyar l’excel·lent Si un dit assenyala la lluna (Anagrama, 2021), “arreu hi habita una celebració, melancòlica i feliç, de la literatura i la ciència, del coneixement i la vida”.

Fill de la derrota republicana, les necessitats econòmiques i l’esperit d’aventura van fer que el 1940 acceptés desplaçar-se a l’aleshores colònia espanyola de Guinea Equatorial. Tot i que partícip de l’engranatge espolia­dor colonial, ràpidament Sabater Pi es va desdoblar com un observador atent i respectuós de la realitat cultural i natural. Va aprendre tant la llengua dels nadius fang com el portuguès dels encarregats: “conèixer significa estimar (...) Un cop s’estima, l’afany de protecció emergeix com una conseqüència natural”.

Així, va convertir el dibuix en una forma de sistematització i assimilació, que va reforçar amb una formació autodidacta, amb una sèrie de troballes singulars (els estudis etnogràfics, els ocells indicadors de la mel, les granotes goliat...) i amb una xarxa de contactes internacionals. Per a la comunitat científica estrangera, el rellevant era l’experiència acumulada i la qualitat del coneixement aportat, i això convertia Sabater Pi en un col·laborador valuós, sovint reconegut en peu d’igualtat i amb presència habitual a les revistes científiques de renom.

En canvi, la manca de titulació li impedia qualsevol ressò a Espanya. Fins i tot quan, ja casat i amb dos fills, va aconseguir ser contractat per l’Ajuntament de Barcelona, sovint es veia menystingut. Per exemple, mentre que per al zoo la troballa del singular Floquet de Neu va ser la culminació del Centre d’Adaptació i Recerca d’Ikunde, les institucions internacionals atorgaven ajuts directes a Sabater Pi que li permetien convertir-se en un dels primatòlegs de referència. L’anècdota contra la categoria.

La situació no va canviar quan la independència de Guinea Equatorial el 1969 va forçar el retorn a Catalunya: el zoo el seguia arraconant i, alhora, la National Geographic Society el becava el 1972 per estudiar els goril·les —ja no de costa com a Guinea, sinó de muntanya a Ruanda, amb Dian Fossey—. Finalment, la situació professional de Sabater Pi va desencallar-se en obtenir el títol en Psicologia i posteriorment el de doctor. Incorporat a la Universitat el 1977, va ser pioner en la introducció de l’etologia a Espanya, va començar a tenir deixebles i, en ser anomenat catedràtic emèrit el 1987, van arribar finalment els reconeixements oficials. I, malgrat tot, segurament ho hauria canviat per un simple desig: “Si tots els habitants del planeta dediquessin uns minuts a mirar un goril·la als ulls, potser el món aniria d’una altra manera”.

Jordi Sabater Pi. L’últim naturalista 

Toni Pou 
Ajuntament de Barcelona, 2023
312 pàgines. 20 euros