Balzac i el matrimoni

L’editorial Hermida acaba d’oferir als lectors el volum XVII i últim de La comèdia humana, de Balzac (1799-1850), en versió castellana. Per als que no llegeixin francès, aquestes seran durant molt de temps l’edició i les traduccions de referència. Els francòfons tenen a la seva disposició els dotze volums de La Pléiade (Gallimard), perfectament editats, prologats i anotats.

Una de les obres que inclou aquesta última entrega d’Hermida Editores és Fisiologia del matrimoni, del cicle “Estudis analítics”. Balzac va publicar aquesta obra l’any 1829, amb un títol força més explícit: Fisiologia del matrimoni o meditacions de filosofia eclèctica sobre la felicitat i la desgràcia conjugals, publicat per un solter jove —llavors l’escriptor tenia trenta anys. Però Balzac semblava tenir de naixement coneixença de totes les coses del seu temps i de la vida: així ho demostra el conjunt de la seva obra, indispensable per a tota persona que vulgui saber què va passar a França entre la Revolució i el Segon Imperi.

A banda els seus dots d’observador, Balzac coneixia la literatura que França havia generat a l’entorn de la vida conjugal i extraconjugal, més concretament les novel·les llibertines del segle XVIII —a més de La princesa de Clèves— , obres festives, eròtiques i més o menys esvalotades d’autors com Crébillon, Fougeret de Monbron, Diderot, Rétif de la Bretonne i d’altres, avui poc llegits aquí i a França. Són novel·les d’una qualitat variable, però que començaven totes a minar els fonaments de la moral matrimonial més ortodoxa. Adulteris n’hi ha hagut sempre, en aquest món, però la literatura francesa dels segles XVII i XVIII posseeix el mèrit d’haver convertit la figura de l’amant (la maîtresse, paraula digna) en una veritable institució, que a Barcelona va ser imitada fins a meitat del segle XX per a confort del marit i consol del matrimoni.

Per molt que sant Pau (I Cor, 7, 10-11) proclamés la indissolubilitat del matrimoni, les aventures extramatrimonials sempre han estat a l’ordre del dia... o del desig. Des del punt de vista de l’organització del cos social, no hi ha dubte que el matrimoni és una garantia d’estabilitat; però des del punt de vista de la libido és una estructura massa tancada, cada dia més fràgil, potser condemnada a desaparèixer: tota la vida amb la mateixa persona al costat pot convertir-se en una veritable tortura; per això les dones “antigues” no feien cabal de les trapelleries dels seus homes: el que calia conservar, abans que res, era el patrimoni; l’amor és més difícil de conservar.

De tot això parla Balzac en aquest llibre, amb una moderació en el dibuix o la narració dels quadres conjugals que l’allunya força del que ell mateix havia llegit, com hem comentat, als llibres dels llibertins. L’explicació d’aquesta raresa és molt senzilla: els autors del segle XVIII eren quasi sempre membres de la noblesa i escrivien per als seus pars; Balzac va néixer després de la Revolució i sabia que s’adreçava en especial a un públic burgès —una classe que va créixer fins fer-se hegemònica al llarg dels seus anys de vida—, i que aquest públic, com es va veure al llarg de tot el segle XIX, tirava a la pudicícia, la hipocresia, les aparences, la mentida, el tripijoc, el superàvit, la falsia i l’aventura. També tirava a la ciència positiva, i per això Balzac defensa en aquest llibre una visió “científica” de la vida conjugal, basada en l’observació dels costums respectius de la parella per fer la vida conjugal senzillament més passadora. De passió, escassa, i Balzac donava per descomptada la licitud de l’adulteri —cosa, per cert, que al seu temps els homes podien practicar amb molta més llibertat que les dones, les quals (les riques) havien sigut molt més lliures al segle XVIII que al seu temps.

La història de les civilitzacions ha anat avançant, però avui és tan cert com ahir que Europa ha conservat la institució del matrimoni, com ho és que la major part d’Àfrica i del sud asiàtic ha conservat la poligàmia. També hi ha llocs en què és viva la poliàndria: tenir una dona més d’un home. Això sí: els costums de la nostra civilitzada Europa han canviat enormement entre 1850 i els nostres dies: cada dia agafen més volada les unions provisionals —mentre duri el desig, no mentre duri l’amor o l’amistat, que són una altra cosa—, com l’agafen les relacions obertes i la llei anàrquica de l’anar per feina o del “tal dia farà un any” (ja molt estesa en les relacions gais).

Al cap i a la fi, potser perquè coneixia el dret civil romà, Erasme ja va dir al segle XVI que el celibat dels clergues acabaria malament (i així s’ha vist) i que el caràcter indissoluble del matrimoni —encara vigent en l’àmbit de la religió catòlica, no en l’àmbit del dret civil— era un a priori massa difícil d’acceptar. Això equival a dir que el matrimoni és una institució que ha estat en crisi al llarg de tota l’edat moderna i la contemporània, però que, a pesar de tot, misteriosament, s’aguanta.