L’Ovidi de Jana

Ovidi l’agafa en braços. És Jana, Janeta; una formigueta. Ovidi li pren la maneta. És Jana, Jané; un jorn de febrer. Ovidi, cigarret a la mà, se la mira plorar. És Jana, Janí; la branca d’un pi. Repasse el llibre L’Ovidi (Editorial 3i4), una gran crònica de Núria Cadenes, per mirar eixes imatges tendres de pare i filla. I llig els versos juganers que li va dedicar. Jana, Janó: la lluna major. Jana, Janú; el gat fa cu-cú. Són només tres fotografies. Tres. Però com totes les imatges d’Ovidi —rostre icònic i melancòlic, com els pallassos pintats per Celso Lagar— obliguen a deturar la mirada i t’acaben posant melancòlic. Donen ganes de viure i de plorar. L’esperança de viure morint a cada instant.

Torne a estes pàgines, a estes lletres, completament intrigat. Són només dos minuts de vídeo. Dos. Però obrin un món de preguntes i sensacions. Jana Montllor Blanes pren la paraula. Jana de Jana, posa’t el pijama. Ja té 44 anys. Un cop al llit, Jana s’ha adormit. És documentalista i directora de cinema. Ha fundat la cooperativa La Selva. Escriu guions. Ara ha escrit el de la seua vida. O millor, d’aquella vida que vol conéixer. On eres quan hi eres? Així és titularà el documental. Els dos minuts: imatges evocadores, fotos antigues, la mar esborrant la sorra i una veu en off.

—El primer record de la meua vida és amb el meu pare. Jo devia de tenir tres o quatre anys i vivíem a Canet de Mar. Ell acabava d’arribar després d’haver passat uns dies fora, no sé si de rodar una pel·lícula, de cantar… Jo li servia cafè fet amb aigua i sorra i el preníem molt educadament, com persones adultes. Uns anys després, a la universitat, un professor de Psicologia em va dir que el primer record que un té és inventat. No tinc records amb el meu pare.

Impressiona el flaire d’este viatge íntim cap a un pare de matrimoni separat i a qui Jana va perdre amb quinze anys. Un pare de caps de setmana i estius. Un pare de postals enviades des de qualsevol lloc mentre rodava o cantava. Estudia molt, li deia sempre en aquelles targetes. Així ho va fer ella. Ara, quasi trenta anys després, la filla menuda d’Ovidi fa un pont entre el passat i el futur. Un pont com els que salven els barrancs d’Alcoi: vertiginós d’emocions. Un pont per alliberar-se de la memòria pública d’un mite i, així, poder reconstruir la memòria personal.

Este mes de novembre han iniciat el rodatge. Busquen suport econòmic per crowdfunding. L’home que deia haver-se enamorat 480.000 vegades, que portava l’amor tremolant al tel dels ulls, sempre a punt de ser esgarrat, serà vist com mai l’havíem vist.

Ovidi no s’acaba mai. És l’hora que per a Jana comence de veritat.

Dins de les estrelles galtetes vermelles, i un coret petit que fa tic, tic, tic.