La resplendor perduda de la cultura

Sovint em preocupa la degeneració cultural, en concret, aquesta mena de bretxa que va obrint un abisme cada vegada més fosc i insalvable entre una cultura massiva, plana i estupiditzadora i una cultura minoritària més subtil.

Aquesta setmana vaig revisitar, amb foll entusiasme, The Shining de Kubrick. La gràcia d’aquesta pel·lícula és que navega, sense naufragar en cap moment, per un món d’ambigüitats i insinuacions evocadores: està carregada d’elements i de símbols que no acabem d’entendre del tot —el número de l’habitació, la dona de la banyera, etc.—, i és just aquesta impossibilitat de desxifrar-los el que reforça el clima inquietant; els personatges no tenen passat ni futur: són víctimes d’un present absolut que els persegueix; no hi ha una justificació o racionalització del que passa.

El problema és que arrossegada per la febre del redrum vaig decidir veure Doctor Sleep, la seqüela de 2019, dirigida per Mike Flanagan, un director amb tot un historial de cine de terror. Doctor Sleep també està basada en un llibre de King i la protagonitza el nen de The Shining al cap de quaranta anys. Però quina decepció, quin despropòsit, quina estafa! Tot plegat és una cretinada de vampirs que xuclen ànimes en lloc de sang, amb nenes que tenen superpoders, batalles mentals que semblen sortides de Bola de drac i exalcohòlics que se’n surten (que pesats sempre els nord-americans amb els alcohòlics). Sembla una broma. Però el drama no és (només) aquest: la història ens la donen mastegada, païda i excretada (sens dubte, fa pudor). Tot té una explicació clara, no deixa ni una ombra d’ambigüitat. Està pensada per satisfer la mentalitat més pueril i bàsica, la que necessita respostes exactes per a tot.

El pitjor, però, no és que la pel·lícula sigui una calamitat narrativa, sinó que la seva pestilència és tan forta que s’escampa fins a The Shining i ens l’esguerra. En aquests rampells racionalitzadors, ens assabentem que la culpa de tot la van tenir l’alcoholisme de Jack Torrance i l’hotel, que és en ell mateix una entitat malèfica que atrau tota mena d’esperits zombis (que s’alimenten de la resplendor), també ens ensenyen què van fer el nen i sa mare després que el pare trastornat es congelés allà dalt de la muntanya. Tot el que Kubrick va deixar magistralment a l’aire, Flanagan ho esventra. I a sobre, ho fa usurpant tots els moments iconogràfics de la pel·lícula original: el moment destral, la cara encaixada a l’escletxa de la porta del lavabo, les bessones amb vestidet blau senceres/esquarterades, la vella pelleringosa de la banyera, la sang sortint del forat dels ascensors i inundant el vestíbul, el laberint nevat, la banda sonora.

Amb gairebé quaranta anys de diferència, totes dues pel·lícules han estat coproduïdes i distribuïdes per la Warner i són, per tant, comparables. El que s’obre entre la primera i la segona és aquesta bretxa empobridora que fa molta més por que quedar-se aïllat en un hotel a les muntanyes de Colorado.