‘Mar i cel’: Emoció, història i patrimoni teatral

Que Mar i cel és un fenomen pop de la cultura catalana ho demostra el fet que moltes persones poden cantar “Les veles s’inflaran” sense haver vist mai l’espectacle. Des de la seva estrena el 1988, el musical més emblemàtic de Dagoll Dagom és l’exemple perfecte de la filosofia de la companyia degana del teatre musical a Catalunya: una proposta popular i de creació a partir d’un clàssic de la literatura. No cal imitar els americans per triomfar. L’obra escrita per Àngel Guimerà el 1888 és una història de guerra religiosa i amor: la relació impossible entre la Blanca, cristiana, i el Saïd, musulmà, ambientada en un vaixell de pirates. Dagoll Dagom va apostar totes les cartes al barco i va triomfar: l’imponent vaixell dissenyat per Isidre Prunés i Montse Amenós continua sent la gran estrella del muntatge, i domina l’escenari amb elegància en fusta i fluïdesa hidràulica. La seva entrada en escena, amb el contrallum dissenyat per Albert Faura, posa els pèls de punta.

Un altre gran triomf de Mar i cel (aquesta n’és la quarta i última versió) es troba, sense cap mena de dubte, en la música d’Albert Guinovart i en el text de Xavier Bru de Sala, que adapta i modifica lleugerament l’original de Guimerà. La partitura continua tocant la fibra: la successió de hits gairebé no deixa temps d’assimilació a l’espectador, i l’orquestra dirigida per Joan Vives o Sergi Cuenca sona de meravella. El llibret de Bru de Sala és esquemàtic i fulletonesc, i això obliga els personatges (sobretot la Blanca) a canviar d’estat d’ànim a una gran velocitat. Els aires tòpicament arabitzants de certs passatges musicals ens poden ruboritzar des d’una mirada actual, però ajuden a situar aquesta història, que no deixa de ser un conte, un Romeu i Julieta tenyit de religió i sal marina.

La producció és un no parar de bellesa i precisió, que demostra que les bones idees no cal canviar-les: la bodega del vaixell es construeix amb un senzill efecte de llum, i per indicar un flashback només cal un tul que ho difumini tot. Les projeccions dissenyades per Joan Rodón (ja apareixien en la versió del 2014) resulten innecessàries, per explicatives i grandiloqüents. És precisament quan l’escena queda més despullada que ens arriba millor l’emoció. Entre l’extens repartiment, destaquen Alèxia Pascual i Jordi Garreta com a Blanca i Saïd (ja s’han convertit en una parella icònica) i, especialment, la part femenina de l’elenc: Berta Luna és una Idriss lluminosa, Clara Renom deixa muda tota la platea amb la seva mare i Candela Díaz Sanz construeix una Maria amb molt d’encant. S’agraeix la joventut del càsting, però és entre els pirates més joves on trobem els desajustos més grans. Els més veterans Abel García com a Joanot i Albert Gràcia com a Hassèn demostren que l’experiència continua sent un grau.

L’estrena de Mar i cel s’ha convertit en tot un esdeveniment cultural i social, ja que suposa la quarta i última versió del muntatge i, alhora, el comiat de Dagoll Dagom dels escenaris després de cinquanta anys de trajectòria. Unes quantes generacions de gent de teatre ens hem educat sentimentalment amb aquest espectacle, i és de justícia que estigui en cartellera com més temps millor. De moment, ja se n’han venut més de 150.000 entrades. No passa cada dia que puguem tornar a veure una peça del nostre patrimoni escènic. Després de gairebé tres hores d’emoció, aplaudim fins i tot el vaixell quan surt a saludar.