Agenda per a l’endemà

Diumenge els ciutadans votarem i a partir de dilluns és obligació dels qui surtin triats trobar una majoria de govern per afrontar els grans problemes del país. Aquesta introducció pot semblar una trivialitat però no ho és pel regust que ens deixa una campanya en què el soroll de la impotència ha marcat el ritme. Les alarmes han sonat intensament aquests dies, amb els partits més pendents de no perdre quota que del futur. Les grans qüestions que figuren en les prioritats de la ciutadania han estat absents del debat o, com a màxim, han quedat en el terreny dels enunciats genèrics, com, per exemple, la fundada i reiterada insistència de l’esquerra a posar la qüestió de la desigualtat en primer pla.

Catalunya, vuitena preocupació dels ciutadans segons l’última enquesta del CIS, ha esdevingut el centre de totes les batalles, en una doble demostració de la feblesa dels partits polítics: els ha servit per eludir els problemes econòmics i socials que corren el risc de posar en evidència la impotència de la política en un context dominat pel fals i ideològic principi que no hi ha alternativa. I amb el simplisme propi de tota confrontació identitària –sempre en l’eix de l’amic i l’enemic– han enterbolit la picabaralla fins a reduir la contesa a tres blocs: dreta, esquerra i nacionalismes perifèrics, amb aquests últims com a font de tota sospita respecte a la lleialtat patriòtica de l’esquerra.

I, malgrat tot, hi ha una agenda pendent que algú haurà d’afrontar. Aquestes són algunes de les prioritats: desigualtat, nova economia, canvi climàtic, enfortiment de l’Estat, defensa i recuperació de les llibertats, immigració, crisi de representació i regeneració de la política. La desigualtat simbolitza el lloc en què convergeixen els problemes econòmics, polítics i socials del moment. L’economia ha mutat molt des que la democràcia i el capitalisme industrial van trobar un punt d’equilibri a l’Estat nació. Som en una fase del capitalisme en què els pactes de cohesió interior dels Estats no existeixen perquè els poders econòmics no en tenen necessitat. I la política no té instruments globals per posar-hi límits adequadament. Els països viuen fractures socials creixents que poden produir esclats en qualsevol moment. Una nova economia requereix noves polítiques. I no es pot, com fa la dreta, rebutjar que s’imposin límits als diners al mateix temps que prepara el camí a l’autoritarisme per si la situació es fa socialment insostenible. Per aquest motiu, si les polítiques econòmiques no eviten les fractures de classe, generacionals i educatives, la democràcia mateixa entrarà en zona de risc. I encara més amb l’amenaça d’un deteriorament de la salut del planeta que l’egoisme de la immediatesa ignora. L’Estat continua sent el marc polític per excel·lència, però el futur demana consolidar les escales supranacionals –per això són tan importants les eleccions europees del maig– i donar més poder a les ciutats, un subjecte polític fonamental per afrontar problemes tant ecològics com d’integració social i de la diversitat.

Hem sentit aquests dies que l’Estat ha demostrat la seva fortalesa davant de l’independentisme català. Però la veritable fortalesa no és recórrer als instruments repressius i als mecanismes constitucionals d’excepció. Si s’ha d’arribar fins aquí és perquè ja s’ha fracassat. La fortalesa rau en l’autoestima. La sobreactuació sempre és senyal de feblesa. La fortalesa és la capacitat de canalitzar políticament problemes que són polítics. I la qüestió catalana ha servit perquè la dreta desplegui tot un arsenal de restriccions de drets –des dels delictes d’odi fins a l’ús sistemàtic de l’excepcionalitat– que obren el camí a l’autoritarisme postdemocràtic.

La crisi de representació de les democràcies europees té un caràcter indiciari greu. La democràcia no pot funcionar si els ciutadans no s’hi senten concernits. I fa temps que els governants se n’allunyen al màxim, ja sigui amb un tecnocratisme que només crea desconfiança i allunyament o amb el recurs a les fabulacions identitàries que col·loquen presumptes valors transcendentals per sobre de la realitat. En tots dos casos, la democràcia perd. Sense reconeixement, sense dret a la paraula, sense mecanismes de deliberació i sense capacitat d’influir en la presa de decisions, el ciutadà se sent aliè al sistema. I la democràcia és pur simulacre. Probablement és el que pretenen molts dels qui es presenten a aquestes eleccions.