Las Huecas: “L’economia és a tot arreu, fins i tot en l’art, però el teatre és anticapitalista”

Andrea Pellejero (Logronyo, 28 anys), Núria Coromines (Salt, 33 anys), Júlia Barbany (Granollers, 29 anys) i Esmeralda Colette (Santa Coloma de Gramenet, 28 anys) tenen tres coses en comú: són “ties”, actrius i van estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Aquests tres elements han permès que les seves personalitats es dilueixin fins a formar Las Huecas: el col·lectiu dramàtic que s’esquinça en teatre brut, amb l’error com a bandera. Des del 2016, Las Huecas miren d’ignorar les exigències i els temps de producció per crear un teatre dissident “per acció”: “Podria existir un teatre anticapitalista i feminista? Hi somiem, de moment som escèptiques”. I és difícil no ser-ho si el capitalisme és capaç d’entrar en un terreny tan íntim com la mort. O, com a mínim, aquesta és la idea que inspira Aquelles que no han de morir, l’obra que durant el cap de setmana representaran al cicle Katharsis del Teatre Lliure.

Van conèixer el teatre com una creació col·lectiva. Les “ganes” de fer projectes eren proporcionals a la “manca d’eines” per plasmar-los, recorda Coromines. El temps, l’afecte i l’escolta les ha transformat en “un laboratori on bullen totes les nostres idees fins a forjar una única perspectiva per abordar el tema”, explica Barbany. De la síntesi de les seves energies neix “l’essència comuna” que impregna tots els seus treballs. “És important remarcar que som actrius, només des d’aquí s’entenen el nostre llenguatge, el procés creatiu, la posada en escena i el fet mateix que siguem un col·lectiu”, destaca Pellejero. Per a elles, ser actriu suposa donar més valor a les emocions que es generen entre elles en escena que no pas a la visió externa de l’espectador, perquè la seva, a més, és una visió en tres dimensions.

Ser directores i actrius els permet de desenvolupar una direcció particular de les seves obres, en la qual predominen la fluïdesa, la corporalitat, les diverses metodologies d’interpretació i, sobretot, l’experiència. “Tenim la necessitat d’estar envoltades per la creació, no podem viure-ho com una cosa aliena”, insisteix Barbany. Submergir-se en la creació les va portar a rutes per l’Hospitalet, a practicar dinàmiques en cementiris, a observar les gammes de colors de les pedres dels rierols i els xiprers dels cementiris i a cavar la “pròpia tomba” enmig d’un descampat.

Aquests van ser els passos previs a Aquelles que no han de morir, l’obra que reflexiona sobre la gestió burocràtica i la intromissió del model econòmic capitalista en la mort. “Ens vam dir ‘Ei, què passa amb la mort? És tot un tema”, explica Coromines. A partir d’aquí van començar a explorar la relació que cadascuna tenia amb l’antítesi de la vida: “Ens vam adonar que teníem poca relació amb la mort, i disposàvem d’eines molt bàsiques”. Aquesta buidor es plasma en la senzilla escenografia de l’obra; sobre l’escenari, quatre pals, quatre llençols i cinc cossos. “La nostra interpretació es redueix al ritual i la catarsi que ens inspira la defunció i deixem el discurs a dues persones que sí que en tenen una llarga experiència”, explica Barbany. Per estructurar aquesta obra, amb un marcat discurs polític, l’humor i la distància han estat els elements fonamentals. “Si veus la mort de prop, des de les teves pors i experiències, passes per alt tot el que sorgeix al voltant d’aquest moment”, puntualitza Pellejero.

Per a Las Huecas el feminisme no és una idea explícita o un monòleg o discurs, sinó que “està present en la forma d’apropar-nos a les idees, de revisitar constantment des d’on creem i com estem dirigint aquest procés”, assenyala Pellejero. L’exposició de cossos femenins des de la dissidència és una altra de les apostes escèniques d’aquesta obra per “trencar amb la jerarquia patriarcal del director com a ment que dirigeix el cos femení”. Trencar també amb els mandats de gènere entre bastidors desafia les dinàmiques pròpies del sector teatral. “Hi ha una tensió constant entre el fora, que són els ritmes i l’economia de les estructures i institucions del sector, i el dins, el ritme de treball intern que requereix revisitar periòdicament el lloc des d’on crees”, subratlla Coromines.

Las Huecas parteixen d’elements biogràfics per qüestionar les estructures socials i polítiques i desafiar el mercat. “El simple fet de treballar com a col·lectiu ja va en contra de les exigències del capitalisme”, expliquen. L’economia, admeten, està present en tots els aspectes de la vida, i també pren protagonisme en el seu final. Però una cosa és l’economia i una altra de molt diferent és el model econòmic. “En l’art hi ha economia, però el teatre és anticapitalista en si mateix. Les plataformes han aconseguit que tots consumim el mateix i al mateix temps, però en el teatre hi ha barreres físiques: no pot arribar arreu del món i els qui el consumeixen no ho podran fer eternament. Com a producte per explotar econòmicament, fracassarà sempre”, conclou l’Andrea.